El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Lo Port (7ª part): Camí de Paüls

Deixa un comentari

El dia em troba, ulls clucs i orelles obertes, assegut en un banc de les portes del Refugi. La piuladissa dels moixonets és la millor dutxa que hom pot prendre al matí en qualsevol indret d’aquesta bola de roca que solca l’univers tot atraient-nos al seu centre.

L’esmorzar no el fem sols. Som set a taula. Com som set els que preparem les motxilles plegats just abans de començar a avançar els peus pel senderet que salva el collet de darrera el Refugi.

Elles surten primer….

… nosaltres un xic més tard.

Primeres fotos abans d’arribar a la nova
pista.

Avui el pas és un xic més reposat i gaudim de la conversa en
aquest tram de camí. No triguem, però, en avançar-nos un cop passat el
Racó del Cucut.

Deixem la pista i iniciem l’ascens que, en costes força dretes
guanyen els dos-cents metres que ens separen del coll de Llinars. Un
parell de colls més enllà ens rep un racó encisador. Un bosc acollidor
envolta el Refugi de les Clotes i ens convida a fer-hi parada. Un glop
d’aigua, una visita a un refugi que sembla netejat de poc temps i girem
a la dreta per seguir entre arbres per seguir fent camí.

De
cop, els arbres fugen i deixen lloc a prats immensos. L’horitzó
s’eixampla, al darrera el Delta de l’Ebre es mostra en tota llur
extensió. Al davant espines de muntanya, sota els peus Alfara de
Carles. Som en terreny de pastures, de pastures per a bous. No triguem
pas gaire en sorprendre una solitària bèstia que fuig avall tant aviat com ens hi apropem. Més endavant en seran dues, més curioses i que es deixaran retratar.

El
camí voreja els cingles, però en aquestes prades tot si val i n’hi ha
un que s’enfila i fa carena per guanyar visibilitat. Pacient com una
mula, vaig remuntant amb la Mariona, les Rases del Maraco. Entre
cingleres trobem el pou i les restes d’un Mas d’aquells pastors que ja
no hi són. Deixo la bossa i trec el nas a l’immens estable, espantant
un moixonet que fuig per una finestra. La casa és ben menuda. Resguard
per pastors quan hi ha tamborinades.

Un xic més amunt la Mariona es decideix a ajuntar-se amb el Xavi i remunta la careneta de la Punta del Bassiol. Un servidor segueix camí per esperar-los ajaçat al proper coll.

Les
veus em fan aixecar el barret i els veig ben amunt al cim de la
muntanya. Després m’explicaran que han vist un ramat de cabres
salvatges.

Segueixo camí sol. Tenen ganes d’enfilar-se. Ells pugen a l’Espina i els espero entre ocells al coll de l’Enrejolada. Pins altius, ocells cantaires, algun esquirolet
salta de branca en branca. Estirat al terra, tanco els ulls. El cant
dels curiosos moixonets s’atansa. Respiro fort. Això és vida de
muntanya!

S’acosten noves veus, veus que dansen. Són les quatre del refugi i els dos companys que m’atrapen. Fem camí plegats dins d’un bosc de boixos immensos. La delícia
dels fusters, als ulls els arbustos imponents se’m fan bastons i
culleres. N’hi ha de més de dos metres. Tot un espectacle natural.

El
camí es torna a allargar, però, i després de cada pujada ens sembla
trobar-hi el darrer coll del dia, però com si de Jesús camí del Calvari
es tractes, la Creu sembla que no arriba i que s’allarga i s’allunya.
Les veus, les rialles, les bones ànimes que m’acompanyen m’acosten al
coll de la Creu on fem una nova aturada.

La baixada fa pendent,
les cames potser comencen a enrampar-se. Quin pes més feixuc al del cos
que ens aguanta! Un bosc, una pista, olor de carn a la brasa. Asseguts
a Sant Roc, fem un darrer glop d’aigua.

Cotxes, gent, fresca, aigua, rialles, … Un paradís de repòs pels xafogosos estius de la comarca.

Desfem
camí entre camps de cirerers prenyats de cireres verdes. La ronca parla
d’un campanar ens alça els ulls vers l’horitzó proper. Dalt d’un turó,
una esglèsia. En baixada, les cases. Paüls se’ns mostra lluny encara.

Inconscientment
ens deixem seduir per la pau de la contrada. Els peus intenten ser més
curosos a l’hora d’abastar el terra i baixem un xic el volum de veu que
esdevé murmuri i poc després pregon silenci. Un jaio se’ns creua en el camí. Al cap d’uns metres, un altre. Un xic enllà, una padrina. I al petjar el poble, una altra.

Aquesta entrada s'ha publicat en 09b. Lo Port el 14 de maig de 2008 per Lluís Mauri Sellés

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.