El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Fa fred, quan el treuen de la cel•la del castell de Montjuïc per assassinar-lo al fossar de Santa Eulàlia. Fa temps que s’ho espera. Però, ara, pensa en el seu fill Lluís, encara no sap on és. Per ell, per cercar-lo, per voler-lo trobar, el va detenir la Gestapo a França. Té 58 anys. Encara és jove, quan entra al fossar escortat pels números de la Guàrdia Civil.

L’aire, més que fi, li sega la cara com una ganivetada gèlida, en aquesta matinada plujosa d’octubre. Travessen el pati i el lliuren a l’oficial de l’Exèrcit que comanda el piquet d’execució. Les seves passes són greus. En front de la mort, la darrera mirada, segura, clara, límpida. En aquells instants breus ja no és una persona, ja és quelcom més. L’home que creu en la seva terra, que té el sentit de la responsabilitat, que pensa en els ideals de sempre, uns ideals i uns sentiments que ha divulgat als quatre vents, d’una manera decidida i entusiasta. Davant del piquet ja no hi ha un home, hi ha un símbol, hi és Catalunya en ple, la del passat, la del present i la del futur.

Ja es troba davant la paret on han de picar alguns casquets de bala. El sacerdot. Un vestit gris clar. Li volen tapar els ulls. Un gest de negació. Vol veure la seva terra a l’hora més fosca d’una matinada de tardor. El seu rostre serè, clar, ple de bondat, contrasta amb el nerviosisme dels seus botxins. Ell pensa en el pobre Lluiset, el seu dissortat fill perdut. On deu ser? Els peus nus toquen la catalana terra. El soroll sec de le bales. “Mateu un home honrat! Per Catalunya!”

“Visca la República!” crida un pres des d’una cel•la. El cos jau de costat a terra, en una contracció de dolor. No vol deixar la vida. Està malferit. L’oficial, pistola en mà, camina amb pas insegur per a disparar el tret de gràcia. El pols incert, trèmul, nerviós, precedeix una bala llagotera.

Els criminals han fet el mite, que la prudència no ens faci traïdors.