Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 12 de juny de 2008

Gonçal Anaya (variació 1)

Aquella nit, després que havíem sopat no sé on, ni deprés de quina cosa (sempre hi havia feina i batalles que atenia), vam passejar pels carrers de la ciutat fins ben tard. Era una de les coses que més agraïa, que fera bo i que la ciutat ens deixés passejar d’aquella manera. ‘No sabeu quina ciutat teniu, deia, quin goig passejar d’aquesta manera. Quin goig, el temps, l’oratge que permet el passeig fins i tot en l’hivern més cru.

Gonçal venia del nord de la península. A València, la nit permet aquell respir entre converses, sense un objectiu, després de la feina enllestida. Sense límit.
Es feia tard, molt tard, però l’hora no importava, sinó el plaer de compartir la conversa sàvia, intel·ligent, sempre didàctica. Les persones que en saben tant, deixen entendre que tu les segueixes, que saps ser, malgrat que massa vegades a penes si pots acompanyar unes passes el seu coneixement.

Ara mateix, aquell goig és un record sublim, davall els arbres del carrer Jesús, o a l’avinguda de Ferran el Catòlic, sense hores, sense rumb. Després, amb el Dyane de mon pare, carregat de lligones i aixades, de matinada, tornava al poble satisfet d’una invitació al coneixement tan particular. D’aquell regal excels de l’amistat del mestre. Del tast d’una nit de glòria. Quina escola, mare.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de mestres d'escola per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent