‘Els estius’

Immensa és la mar
però infinita la calma d’aquest estiu
en què torna a ser notícia excepcional
que no passa res de l’altre món.

Els estius, Josep Porcar

Arribem a casa enjorn, perquè el xiquet té classe de tabal i jo una assemblea al camí Paterna, on Caixa Popular presentarà els comptes de l’any; potser l’única assemblea d’una empresa de finançament en la qual el director general (en Pep Soriano) s’adreça sempre en valencià. Com que al carrer no hi ha aparcament, entre el cotxe, malgrat que l’hauré de traure una altra volta. A l’escala hi ha uns sobres i El Punt, li dic al xic que m’ho puge, que sempre vaig massa carregat; ho deia Pedrolo, som totes les bèsties de càrrega.
Berenem i pegue una ullada a la correspondència. Em fixe en un dels sobres: caram, el remet des de Castelló el poeta Josep Porcar. No ens coneixem així que l’òbric de seguida i què trobe: la pell se m’aborrona, de l’esplendidesa d’aquest regal, un llibret de tapes negres de disseny exquisit, malgrat que el nom de l’autor, en vertical, és de difícil lectura. No hi ha res que m’explique un regal així, però hi ha detalls, de sorpresa incomparable, que fan del jorn, d’aquest breu instant, la joia del viure. La dedicatòria, dues frases, els detalls del poeta, en aqueixa calma d’estiu que explica, com si no passés res, com si res no és volgués moure, i justament aquesta quietud, aquest no saber d’ara mateix, m’auixa la resta i em torna el deler de l’escriptura.

Al web de l’escola n’havia parlat, breument, en un apunt, d’un bloc de lletres esplèndid [blocsdelletres], i de l’experiència de publicar aquest mateix llibre que tinc a les mans a través d’internet. Per això, aquest miracle laic, tocar el mateix llibre, veure’l dedicat, em fa venir l’emoció de quedar-me a escriure. De pensar en els mestres Porcar i Salvador, poetes també de Castelló, recordar el mateix Miquel Peris que vaig tenir la sort de conèixer, ara fa trenta anys, a Sant Joan, que ens va dedicar un sonet a la colònia de xiquets valencianistes. Dubte, però em decidesc de fer cap a la reunió (el deure) malgrat que ja sé que és el més important ara mateix. Tornaré a casa per escriure, això, per l’admiració dels poetes.

D’infinita calma és ací
l’estiu en què mai no passa res

(josep porcar)

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *