25 d’abril, 300+1

Arribe a l’escola i penge a la web el Manifest del vint-i-cinc d’abril, que m’han enviat els del Col·lectiu Guaix. Instal·lem el so: sonen lladres que entreu per Almansa, d’Al Tall, Cant de Maulets, mentre els alumnes de primària es preparen per anar caminant al poble. Ens trobarem amb els alumnes de les altres escoles de Picanya i, a la plaça, llegiran els parlaments, cantarem i tornarem amb la feina feta a l’escola. Ens acompanyen els tabals i les dolçaines, amb el reforç de Ramon Asensi (Xe que burrà). Hem tornat del passeig satisfets, perquè l’acte ha estat lluït, senzill i sentit. A l’escola infantil les mestres expliquen el 25 d’abril. A la vesprada preparem una sessió de contes, amb animació per a l’escola infantil i primària, són contes en àrab, explicats prèviament en català, representats amb titelles. Hi ha una atenció fantàstica, en totes dues sessions. Hem de repetir més vegades això d’explicar contes en àrab. Preparem la parada de llibres, de nou, serà el tercer i últim dia de parada, de llibres exclusivament en català (a València calen tres dies perquè Sant Jordi faça forat, perquè els libres arriben als pares, perquè els llibres en català tinguen un aparador suficient. La fira del llibre de València ja és oberta, dimarts la visitarem, ja veurem el percentatge de llibres i quina llengua serà la dominant.

Acabem satisfets de la setmana. Encara una part dels mestres serà de Congrés a Castelló, fins diumenge, i uns altres serem a Albal, a l’ermita de Santa Anna: es lliuren els premis Sambori de literatura feta per xiquets, i tenim adjudicats uns quants premis. Els Sambori són una institució, de treball i de coratge per la llengua, d’entusiasme. A dalt l’escenari hi ha el Vicent Moreno i el Sequi Castellano, que van animant l’acte de lliurament dels premis. Escola valenciana no para, diumenge hi ha més trobades a diferents comarques. I encara, l’acte gros d’aquest vint-i-cinc d’abril, la manifestació a Alacant. Enguany no hi aniré, no li valen les excuses, però m’he decidit per altres obligacions. Seguim les notícies: si en són vint mil, en són molts, però després no acabem de pintar allà on compta. No he sentit l’emoció de l’any passat: l’encesa, els cims, aquell esperit de la nit. Supose que la gent que venia en aquell tren especial, amb tants d’avatars, mereixia tots els honors. La nostra consideració més entusiasta. Perquè el sud existeix, també, malgrat que massa vegades t’hi sents foraster. Enhorabona a tots els assistents. És per ells que escric aquesta nit. Perquè els propòsits desplegats no caiguen en el buit. Per ells. Per nosaltres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *