Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 9 d'abril de 2008

Canet lo Roig (últim)

Fa justament quaranta anys que vaig ser a La Jana. Vaig venir amb la família, mos pares i els tres germans, a dinar a ca la tia Basilisa, els pares Boix i Gargallo. Tinc un record boirós, uns quants detalls ara impagables, amb els anys i l’ofici de viure. Mon pare gairebé que estrenava cotxe, un citroen Dyane6 de color entre verd i blau, com solament el Dyane tenia aleshores. Psicodèlia pura. Vam eixir de Bétera al voltant de les nou, i vam trigar cinc hores a arribar a La Jana. A mon pare li havien dit que, per arribar-hi, havíem de passar per cí i per llà, i bo és ell per pegar patà: vam entrar pel mig de Castelló vam anar per camins de terra, per camins de carro, vam fer un autèntic trèquing pels diversos pobles, pedanies i llogarets. Cinc hores de viatge, sense exagerar. Per arribar a la Jana amb un humor fantàstic, sobretot mon pare, i de ma mare que deia: no corregues, Josep, sobretot no corregues.

Quan torne d’aquest viatge més contemporani, quaranta anys després, el primer que faig és baixar a casa a explicar a mon pare on he estat. I de seguida m’ha demanat si encara hi ha la plaça, l’església, les pedres que fan de contrapés perquè tanquen com han de tancar les portes d’un lloc tan especial. Les pedres hi són, dic, les mateixes pedres de fa quaranta anys. Mon pare mou el cap afirmativament, riu, es deixa anar a la cadira, com si digués: ho sabia, les pedres hi són amb les cordes i aquelles politges.

De mati hem estat a Bel, hem dinat i hem passejat amb els xiquets fins a la penya blanca de Bel; davant tenim el barranc de Vallibona. Tornem al camí, agafem la carretera de Sant Rafael cap a Traiguera; baixem fins a la Font de la Salut, perquè avui és festa Major, la romeria; anem fins on, suposadament, la marededéu apareguda se li presentà al pastor (també som un país de marededéus aparegudes). Ho vulguem o no, els valencians peguem en beats. Apa compra un garrot per a Llorenç, després marxem cap a La Jana.

Mig esborrat, sobre el mur de l’església encara hi ha el rastre de la CNT, Apa és el primer a adonar-se; la plaça no té perdó: no n’hi havia Déu en el moment de dibuixar-la, d’una altra manera l’heretge que va pensar aquella façana d’Ajuntament, el mobiliari urbà del carrer i tota la resta, hauria de cremar a les calderes de Pere Botero.
Encara veig mon pare amb aquell somriure, satisfet, pensant amb la pedra i les politges que tanquen les portes de l’església.

Tornem a Canet lo Roig. És el quart dia i demà tornem a casa i a la feina. Els xiquet ho noten també, hi ha hagut xafarranxo. Sopem. Demà farà vent, molt de vent, i res ja no serà igual. Les oliveres faran la girada i mostraran l’argent de les fulles. Comprarem l’oli del Maestrat i quedarem seduïts per sempre, d’aquest paisatge i d’aquest tros de país, el Baix Maestrat.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de àlbum familiar per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent