El pèndol de petites oscil·lacions

El bloc de Maria Victòria Secall

11 de setembre de 2009
16 comentaris

Tornant de Barcelona: feliç qui s’abandona a una aigua serena

Quan la terra pren la color de la mar i torna blava, les formes de la ciutat s’esvaeixen con núvols, un perfil que hi cabria a les mans, sembla. És senyal que ja som prou lluny , al bell mig de l’aigua. Cap horitzó per aferrar-nos, només la mar, la mar i tu. Te sents immensa.

 Pessoa deia en boca  del seu altre jo, el mestre rural i filòsof Albert Caeiro: Sóc de la mida del que veig. Així esdevé: La mar ens trenca els límits, pregona, de vertigen, sense voreres per aferrar-nos, mar immensa, mar-mare, mar-vida. Ens fa el miracle d’eixamplar-nos els contorns interiors i ens permet sentir la immensitat. Per això m’agrada anar en vaixell per viatjar.

Carles Riba -50 anys de la seva mort, ja – cantava:

 Feliç qui deixa els rems

i ajagut dins la frèvola barca,

de cara als núvols, mut,

s’abandona a una aigua serena

 
És això un bocí de felicitat a tocar de mà!

 

Aquest sentiment, una estona de blancalls i novament s’esbrinen horitzons, indicis d’Illes estimades, lloms de muntanya, la terra blava que s’acosta.

 

El vertigen s’apaivaga.

 

Vaig escriure mirant la Dragonera, quan arribava a Mallorca:

 

L’aire porta flor de sal

als llavis de cavalls blancs.

Blava donzella ajaguda,

dolç esguard, urpes de drac,

plores la terra humiliada

per mercenaris i talps.

 

Crits de vaixells corsaris

te volien espoliar.

Dragonera, llibertaria,

sempre mires a la mar.

Quan partim ens acomiades,

en tornar ens vens a trobar.

Feliç Diada. Visca la pàtria Catalana i la llibertat d’expressió! Aquesta nit seré amb en Raimon. Ell sí que ho té clar

Imatge: M.V.S.

  1. Què faríem si no poguéssim mirar la Dragonera ? És una alegria en veure-la quan arribes i també ho és quan t’acomiades perque saps que tens la mar davant en tota la seva immensitat.
    Disfruteu del concert aquesta vesprada ! 

  2. Ah, aquells viatges d’estudiant quan tornàvem de Barcelona! Veus el mateix que aleshores? Jo no ho sé! Però aquella música del poema de B Rosselló Pòrcel…
    Verdegen encara aquells camps
    i duren aquelles arbredes
    i damunt del mateix atzur
    es retallen les meves muntanyes.
    …era la pura imaginació d’allò que estimaríem de majors!
    Sí, viatjar en vaixell és viatjar de bon de veres!
    Però ara ho veig com un goril·la!
    Salutacions cordials

  3. és una imatge magnífica… ens transmets amb el teu poema com la mar ens pren, ens sorprèn, ens acompanya… “Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany i la seva pau no es mudava…” Feliç qui navega i escolta, en un mar que ens omple per dins perquè el veiem dins nostre. Bon diumenge!

  4. m’ha agradat molt perquè toca les emocions i el sentir més fons. Però a mi, que som vella com una alzina, m’emporugueix, la mar. Som mallorquina, però de roca, de la gent que pensa que la mar fa forat i tapa. A tu et fa immensa i a mi me debilita. M’agrada saber que la mar és a dues passes, suvora meu, però quan la tenc ben davant, tot i que sigui “mar-mare, mar-vida” em posa els pèls de punta. I com mes vella torn, més la tem. I també més guapa la trob.

  5. Mai he anat a Barcelona en vaixell, sempre ho he fet amb l’avió perquè és ràpid i m’agrada veure les coses des de l’aire. Però arribar i veure la ciutat de lluny, el port de Barcelona, no deu tenir preu. Clar que amb el mareig que vaig agafar per anar a Menorca no sé si ara mateix me veig amb coratge de fer una travessia tan llarga amb vaixell, pel que pugui ser…

    Besades!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!