Pasqua, el camp

La setmana passada mon pare em va acompanyar a l’escola per podar la parra (sempre abans de Sant Josep, diu). Podar la parra és un art, no li valen jardiners, o massa sensibleria. Va estar-se dues hores llargues, i encara vam aprofitar el viatge per fer un repàs d’altres arbres. Les llimeres, sobretot, que han agafat massa reg i vam haver de descobrir d’arrel per airejar-les: –No sé si les salvaràs, en dubta mon pare, que teniu massa dèria amb l’aigua. Us penseu que l’aigua ho salva tot. Amb l’edat que carreteja, és un delit cada estona, cada anada al camp, la conversa, la lliçó.

Ahir vam plantar les carabasses al Pla, amb el xiquet, la meua sogra i l’Empar. Això ja era un ritual amb Vicent, el meu sogre, que ja no hi és, però que va fer la darrera feina malalt, collir les carabasses per a l’escola. Avui hem triat el mateix indret, la darrera taula del camp, al Pla, per començar a congriar un dels ingredients principals dels bunyols de l’any que ve, les carabasses de Bétera. Les faves ja van fent una mica de goig. Potser que va ser la darrera cosa que vam fer plegats, amb Vicent, abans que morís. Plantar les faves. Després que hem comprovat el reg i l’adob hem estat jugant pel camp, el xiquet, sa mare i jo, llançant-nos taronges, esporgant la llenya seca. Hi ha tarongers que ja són plens de flor: –Si mon pare ens veiés, quina afecció, no m’ho creuria.
Hem tornat a casa gairebé de nit , satisfets, i el xiquet ha acceptat que li tallés el cabell: –No el vull gaire curt, i no em faces l’escaló al darrere. Empar vigila que no me n’empasse de curt i malgrat que vaig dubtant, ho faig amb total seguretat que la cosa em quedarà bé. El resultat final és millor que ningú no esperava. –Què poc confieu en el barber (esplèndid l’apunt sobre els vells barbers de poble, de Josep Selva, vaig estar temptat d’escriure sobre els barbers de Bétera, i encara no me’n descuide).

Són aquestes petites coses que fan tan bella la Pasqua, si l’acompanyem amb la llonganissa, el vi, les coques de sagí i un passar del qual no ens podem queixar ni massa ni poc.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *