Pasqua, quin fred

Font del Frare, Olocau. Fa un fred que pela, i hem canviat l’Aigualeig per aquesta font del XVIII que, almenys, ens manté a recer d’un vent gèlid, molest. No fa ni dues hores que hem dinat, però el ritual és berenar, així que encara no ens hem assegut ja comencem a traure les mones, que a Olocau són de bescuit i ou dur, res de xocolate. Després les empanades de tomata, de tonyina, les rosquilletes de ceba, la llonganissa, la coca grossa amb sobrassada, els dolços…, solament que falla el vi. Ens hem confiat en excés: el primer era agre, i el segon no convidava a gaire res més, malgrat que el fred de la vesprada ens ha deixat estacats a la pedra de la font. Els xiquets pugen i baixen la muntanya, tornen, carreguen i se’n van, però nosaltres no ens movem, que ja tenim una edat per no confondre’ns. Quan el sol s’amaga el fred s’acarnissa i ens delata. Tornem al poble, malgrat les queixes dels xiquets, que voldrien continuar jugant. Però la vesprada no acompanya. Així que donem per conclòs el primer dia. Demà és dilluns. El ritual del segon berenar de colla (fer colla com els de Bétera, que va dir Sanchis Guarner), amb Marga i Pepa d’Olocau.

Un pensament a “Pasqua, quin fred

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *