De falles (i3)

Cap a Na Jordana. Passem pels jardinets de Pius XII, els xiquets s’estranyen de veure homes dormint als bancs. No fan fila de fallers, cap d’ells. Aquest no dormen al ras per voluntat, però és una València que no ix mai a C9. Tope amb un Mural de Michavila de casualitat, riem d’un anunci que ven cotxes a canvi de titos. Tu dones cinquanta titos i ells et donen un cotxe (aquests romans!). Travessem el pont d’Ademús amb un ànim esplèndid. Els xiquets demanen de baixar pel riu, perquè és més atractiu per jugar i anar aturant-se als parcs. N’hi ha més colles que pensen el mateix, que passegen riu avall com nosaltres.

Passem davall l’enllumenat que anuncia una de les falles emblema a València. Això de les llums a la manera de fira d’abril sevillana és una coentor a canvi de publicitar cocacola i cerveses. El tio Masclet en parlava l’any passat. Na Jordana es pot visitar amb facilitat. Tampoc no hi ha gernacions, ni res que ens impedesca apropar-nos tant com vulguem. Torna a decebre’ns una realitat que no apareix als mitjans. Després de l’Excés, res no ens sorprén, si no és la brutícia que anem trobant-nos a una banda i a l’altra del carrer, als jardins, per tot.

Davant la porta de Serrans s’hi aplega més gent que espera el castell, és la Nit del foc i han anunciat una cosa espectacular. Però la realitat i els mitjans, a València, pel que fa als canals oficials, no tenen gaire a veure. Som en un lloc que, ara sí, aplega més gent, però res que impedisca el pas. N’hi ha que es comporten com a brètols, com a rucs, que no paren de llançar coets, van solts i acaben de cremar un xiquet davant nostre. N’hi ha que llança pots de dalt dels ponts, llaunes, ampolles… És una festa on tot li val; el caos s’apodera d’un grapat de gent que, la barroeria, vol que siga la festa de tothom. Al Carme, m’expliquen, passa el mateix, la gent llança de tot, crema, embruta, fa mal o trenca vidres, papereres o contenidors. La nit acabarà amb centenars de papareres trencades, més d’un centenar de contenidos de fem volcats, vuit cotxes cremats, i encara més desperfectes que, els mitjans oficials, ni contaran ni explicaran a ningú.
Aquesta és la kaleborroca fallera. Silenciada i amagada pels mitjans oficials. Si exceptues el balconet de l’ajuntament i uns metres quadrats d’aquella plaça, a la resta de la ciutat la llei és la del més ximple, la del més tanoca, la llei del que la pensa més grossa.

A Picanya mateix els van cremar la falla fa un parell de nits, i no és la primera vegada que ho intentaven. Casualment és la falla Plaça País Valencià.

Quan acaba el castell el descontrol creix i els xiquets van espantats. Intentem de traure ferro i els diem que són un grapat ací i allà, que la resta de gent va a la seua festa, que sap comportar-se. Perquè caminen tranquils, anem fent la mona, una mica de primats és el comportament general. Però anem més de pressa que no volem. Finalment arribem de nou a Campanar. Els demane si volen tornar a veure la Nova, però en diuen que ni pensar-ho, que n’han tinguda prou, d’experiència fallera a la ciutat dels prodigis.

Tret d’uns quants detalls, ho hem passat bé. Era la primera vegada que baixàvem amb els xiquets una nit de falles. Per rematar-ho, caldria publicar una antologia de la coentor, dels versadors que C9 contracta per fer els directes de la festa: a més de no conèixer la vergonya, Europa sabria perquè som els últims de l’informe PISA.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 pensaments a “De falles (i3)

  1. El regim dictatorial propassat es va encarregar de promocionar el ‘folklore fins la coentor’ en les festes del País Valencià com una vía escapatòria més, junt a l’opi del poble que representa el fútbol en tal de desviar l’atenció d’allò que realment pot interessar.

    Si a més de fer festes, aquest esforç inmens festiu anara encaminat cap a un major aprofitament social, cultural i de compromís pel país, el territori i les seves gents un altra pèl ens lluiria, en volta d’un abocador plé de coentor i de cortines de fum hereves de la dictadura, unes festes que és poden comparar als excesos provocats per una indústria militar desproporcionada i les consqüents guerres generades que tanmateix mouen forts interessos economics, milions i milions d’eures i crea milions de llocs de treball.

     

     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *