Pensar contra la ciutat

No som ningú per criticar els savis, que no som ningú, per dir-los com han de gestionar la ciutat, si són majoria democràtica per decidir econòmica, cultural i urbana, com volen la ciutat que molts viuen, gaudeixen i altres patim de rapa-i-fuig. Els pobles, els pobles valencians sobretot, fa anys que van canviant la fesomia, carrers, façanes, finestrals, balcons, de vegades per contaminació urbana de la ciutat… Aquella arquitectura tradicional, de cases amb entrada de carro, a dues mans, amb finestres a ambdues bandes, amb balcons de ferro, amb teulades i canals i ganxos, corrioles, o més detalls rurals, van desapareixent a gran velocitat. De fet, encara a l’interior queden restes de cases humils, algunes de senyorials, amb taulells valencians ornats, de dibuixos barrocs, de flors, d’ocells, de detalls de la ceràmica de Manises i de més llocs. El món rural va desapareixent, inexorable, i es bescanvia no per unes millores que també són necessàries, que la majoria de vegades són canvis per perdre, canvis que defugen la bellesa que, no som del morro tort que tot ho volem vell o envellit.

La ciutat ja fa més anys que va perden molts d’aquests detalls. De vegades amb un criteri, la majoria de les vegades amb descriteri. Queden vestigis, és cert, cada dia amenaçats pel caprici municipal. També és cert que els eixamples, les grans avingudes, el necessari creixement, va donar pas a edificacions que són el que són. Algunes guarden la garantia d’edificis valencians d’una bellesa especial. D’altres els va privar més la grandària que no l’exquisidesa, lo lleig contra la mesura i no diguem res de l’equilibri.

El Cabanyal, ara mateix, davant una nova sentència, que ja temíem què i qui defensarien, és a favor d’un creixement contra les persones que hi viuen mateix, no veig que despunte per damunt d’altres criteris: dius, és que l’equip que va dissenyar el nou Cabanyal, i el mateix Tribunal, són del parer d’embellir una part de la ciutat contra la pobresa d’horitzons, contra l’immobilisme dels veïns, contra el conservadurisme mental de no pocs salvems… Vinga!

Potser tindríem dubtes si aquesta batalla perduda, una més, no amagués interessos, favors, indecències, amiguismes… Potser si no coneguérem altres prioritats, necessitats contra luxes. Fins i tot, si no avaluàrem els resultats d’accions modernes, acabades d’agranar, amb una eficàcia que no per nul·la salva el cul de no pocs crítics, amb l’equip sencer d’arquitectes i tècnics, municipals, supramunicipals, politècnics i catedràtics de l’urbs. Sense parlar de les despeses.

A mamar tant de Cabanyal, collons.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *