El llinatge dels Bovins (per molts anys)

Mon pare fa vuitanta-sis anys, avui. Fa uns mesos que no condueix. El cotxe també se li havia fet vell; just davant de casa va dir prou. S’hi va estar uns mesos fins que la grua no vingué a remolcar-lo. Ara mon pare va en bicicleta amunt i avall, pel terme. Ho ha fet sempre, des que era un xiquet. En la riuada del quaranta-set ja em va perdre una de manillar de curses, al trull de cal Ros. Ell i Calderilla van botar per les teulades (quin goig em fa com ho canta Al Tall) per salvar la vida. Quan anem al camp em diu: –Fuig, no prengues mal! Llavors, s’enfila als arbres més alts per aclarir-los, per collir taronja, per batollar l’armetla; és ell qui agafa els sacs de guano i em diu: –Fuig, no et faces mal. És l’home aranya de veritat, sense més poders que la força i una voluntat extrema; flac, pur nervi, menut, encara puja les costeres del poble amb el cul ballant a l’un costat i a l’altre del selló. Amb deu anys ja va portar tot sol un ramat d’ovelles de Terol a Bétera. L’acompanyava Miquel el Xurro, que portava el seu ramat. Van trigar tres dies a venir amb les ovelles, de vegades amb un cabridet acabat de nàixer a coll un bon tram. Són homes d’una època i d’una altra pasta. Fets a la inclemència, sense por, fets a tot i a la vida.

La setmana passada li van furtar la bicicleta mentre aclaria les satsumes del Mangraner (molts camps tenien un mangraner al marge, que les sèquies encara eren de terra, i l’arbre bevia amb llibertat quan passava l’aigua). Fan bona ombra i bona fruita, els mangraners. D’ací ha conservat el topònim. A casa ho diem així, avui seré al Mangraner. Va haver de tornar a peu a casa. Amoïnat, sense la bicicleta. Va preguntar a uns collidors forasters, però ningú no havia vist res. L’endemà va tornar amb l’esperança que el lladre de bicicletes veiés quin poc valor té aquella bicicleta antiga, de gairebé quinze quilos, que a ell li fa un paper enorme, sobretot pel portamaletes. Sort que va trobar les ulleres. Té dificultats de visió d’un ull i encara trigaran mesos a operar-lo, que és a la llista d’espera d’una sanitat valenciana que es desviu. Potser que es morirà abans i tot, i això que es podrà estalviar el desgovern. Ja s’ha buscat una altra bicicleta, d’aquestes noves d’ara, que diuen de muntanya: –No em farà tant de paper, perquè no és prou robusta i no té portamaletes, es queixa. Un home del vint-i-dos no veu sinó la funció que li puga fer la bicicleta, carretejar els estris del camp, portar taronges a casa, un sac de guano: –No sé si trobaré un portamaletes, diu, si li’l podré acoblar… He parlat amb Dolç, una institució de la mecànica de la bicicleta, al poble, sobretot el Dolç pare, que fa temps va morir: –Dolç diu que serà difícil trobar-me res. M’ha dit «Un portamaletes dels antics, Josep, no demanes res!»
Té vuitanta-sis anys, ha treballat tota la vida, des de xiquet. No sé si li he conegut no fer res. És un boví de Bétera, que vol dir treball, treball i molta humiltat d’un viure senzill.

Ara maquina com podrà convertir la bicicleta al seu viure, que és un estil que, al poble, ja ens va dient adéu. Ell vol continuar fent el que ha fet sempre. Per molts anys.

Un pensament a “El llinatge dels Bovins (per molts anys)

  1. L’he vist des de xiquet sempre amb un caminar lleuger que em cridava l’atenció, com si flotara, i sempre amb bona cara. Un home de veritat. L’enhorabona pels anys.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *