A l?estació de Bétera, cent anys després
El trenet va arribar a Bétera a finals del XIX. Dissabte era amb Ferran a l’estació. Encara hi ha vestigis importants d’aquella època. Un parell de cases senyorials, d’estiueig, l’una reconvertida en centre de convencions i reunions socials (a la manera de banquetes i comuniones), de malnom Segle XIX, en coent castellà (les dones et reben amb devantal brodat i còfia emmidonada). L’altra casa restaurada és la casa Nebot, que ara mateix es debat entre ser seu dels serveis de l’Ajuntament (el PP la vol residència de l’alcalde) o, com s’havia promés electoralment no poques vegades, residència de dia de la gent més gran. L’una cosa o l’altra, no trau el mal gust de posar aquella font de colors del pitjor estil davant l’entrada.
A tots dos ens sorprén la quantitat de brutícia a la zona de les andanes, mentre esperem el trenet (ara metro) que arriba cada quaranta minuts; ho heu sentit bé, quaranta minuts entre un metro i l’altre per eixir cap a València. Res, entre el temps d’espera i el temps de viatge, paga la pena fer ús del coxe i ja tenim el burro en l’herba.
Ves que jo no volia parlar d’horaris, ni de la brutícia que hi havia escampada entre les vies, a les voreres, a l’andana. Ens retrata perfectament aquella diversitat de papers, llaunes, pots, brics, bosses, alguns d’aquests exemplars han de ser setmanes, mesos fins i tot, sense que ningú no agrane la indecència que ens retrata com som, els ciutadans d’un poble que va deixant de ser-ho (passem de llarg els vint-i-dos mil habitants), i el que ve no és millor.
Ferran em pregunta si m’adone, cada vegada que entre en una escola, com és de neta. Perquè això ja diu molt dels mestres i de l’alumnat. Fixa-t’hi, quan entres a l’escola, com és de neta. Llavors pense en l’escola on treballe, i com em costa de fer que els xiquets respecten un mínim els espais on conviuen. I els adolescents, aquests encara demostren que els costa més. Finalment arriba el tren, el metro, i m’acomiade de Ferran i torne a casa i em pose a escriure què va passar anit a Godella, en la nit d’Escola Valenciana, acompanyat pel Vicent, el Roger i un grapat de mestres amics.
El primer que faré quan arribe demà a l’escola (de fet, d’ací unes quantes hores), serà revisar com és de neta la instal·lació: els edificis, els patis, les aules, tot plegat. Per tenir la consciència tranquil·la. O per enderiar-me més si cap.