La indecència a llom del ruc (dones mortes)

Som una societat malalta. El país i l’Estat que el domina són malalts. Això, ni espanyols ni catalans, la indecència de l’assassinat de dones és més terrible que no confessen els mitjans. No saben què fer. Ningú no sap com actuar: els responsables polítics, les Audiències i el TC. Ningú no ho sap.
Acarnissar-se contra un partit polític, contra un diari, fins i tot contra ETA, davant l’assassinat continuat (entre dos i tres dones de mitjana setmanal), amaga no poques mancances. I mentides. Escolte unes dades a la TV. A Rússia són catorze mil dones assassinades cada any. Gran país, Rússia. A Túrquia no es considera violència, l’assassinat de les dones, perquè hi ha l’honor malmés dels homes. Fins i tot Bèlgica no consigna l’assassinat de les dones com a violència de gènere. N’hi ha mé països amb molts dubtes. Amb tots els dubtes.
D’ací a final d’any moriran unes vint mil dones a mans dels seus homes, vint mil, aproximadament, a Europa. Mortes de manera gratuïta, sense mediar una guerra, sense comptar els accidents, els suïcidis, o altres morts traumàtiques.
Ara mateix, Espanya és en campanya, ho vulguen o no els no-espanyols. Però la bel·ligerància dels líders no és contra les morts gratuïtes, domèstiques, sexualment definides. La torpesa, la incompetència, la indecència els fa callar; ells no diuen res, ni saben què dir. Tampoc no saben com actuar, uns líders d’un Estat farcit d’indecència. Davant la mort a seques, avui mateix, o demà, s’acarnissen contra els àngels, contra els independentistes o contra la llengua catalana. Però, segons l’estadística de la realitat d’aquesta vida, fins diumenge encara hi ha la possibilitat per tèmer el pitjor. Perquè dilluns comença de nou el compte setmanal. Au, a continuar aquesta vida de folls. D’indecència.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *