Hola?
Vaig entrar en el cotxe amb els ulls ben oberts buscant el meu lloc. Em fixava en els braços dels seients, en la part de darrere dels respatlers, en la paret metàl·lica… No vaig saber trobar on estaven els números. Com que ja hi havia gent, vaig preguntar en veu alta on els havia de buscar, amb un silenci com a única resposta. Jo em trobava en un extrem del vagó i tots eren de cul a mi, de manera que a l’hora de repetir la pregunta l’opció lògica i elegida fou alçar un poc més la veu. Es movien, gesticulaven, així que la possibilitat que foren tots morts no valia la pena de sospesar-la encara que seguiren sense ni girar-se.
Havia arribat a pujar prou justet de temps, de manera que allò no tardaria a posar-se en marxa i jo necesitava de seure abans que el moviment del tren posara a prova la meua mínima capacitat d’afrontar la verticalitat i la velocitat equacionades. Vaig fer dues passes avant i em vaig acostar a un dels viatgers, absort en una pantalleta brillant i plena de colorets volanders. Per tal d’assegurar-me que l’home es donava per al·ludit per la meua pregunta li vaig tocar el muscle. En el brevíssim espai de temps que va tardar la meua mà a arribar al seu muscle vaig veure-li, enganxat a l’orella, un auricular connectat a la pantalleta. Es va girar, em va mirar, va sentir com li preguntava on collons estaven els numerets dels seients, o almenys ho va interpretar, i sense obrir la boca per a parlar ni per a somriure em va indicar amb displicència un punt ben poc visible de la lleixa on es posen els equipatges.
Començava així el viatge: amb un problema de comunicació sembla que per un enfit de maquinetes.
T’estime, què passa ?