Volem ser finlandesos (1)

Entre més ximpleries, he estat irresponsable i he fet tants disbarats com es puguen comptar amb els nombres naturals. Potser faig curt i tot, a colp d’ull. D’aquestes irresponsabilitats de què parle, la de més llarga durada és la de ser mestre. Mestre d’escola, en el meu cas. Mestre i prou. Professor, no. Mestre. Hem arribat a un moment que, si fos catòlic practicant, cada setmana em confessaria d’una falta tan greu. Però em sembla que hi ha prou penitències, segons que he anat aprenent, per expiar la culpa, la meua en particular i la dels mestres en general. Vaig començar a escriure sobre l’escola a propòsit d’un suggeriment que em va fer Salvador Cardús. Bé, ell es referia a tots els mestres, però jo m’he pres el suggeriment com una cosa personal. Des que vaig llegir el seu Desconcert vaig fent voltes a la idea d’escriure sobre la meua experiència de mestre d’escola. Salvador Cardús assegura que els mestres escrivim poc, que expliquem poc la nostra experiència, que hauríem de fatxendejar de l’ofici com fan els escriptors, els periodistes, els metges, els economistes o els arquitectes, per posar uns quants exemples. És clar que no hem de fer de famosos, com ara els polítics, però una cosa és fer curt –en segons quines coses tampoc no cal pixar tan amunt– i una altra cosa és pecar d’escarransits. Així, doncs, jo m’he llançat a complir la penitència de no pocs anys d’ofici, que no em pesen gens. Sense saber si podré alleugerir l’ànima, ni entrar cada dia a classe amb el somriure, ni si podré canviar res. Ja em perdonareu allò que passarà, a partir d’ara, en aquests apunts específics, intermitents, sobre l’escola. En tot cas, no m’importarà de carretejar una culpa nova, que els mestres ja som fets al patiment de mena. I veig que darrerament molta gent en parla: els mitjans, els polítics, les dones al mercat, els homes al bar (els pobles encara en conserven la tradició, si més no percentual), els mestres a l’escola, els blocs, els Mails oberts. Vejam si d’una vegada entenem que és a l’escola on bastirem el gran canvi.

[Aquest apunt, fa anys que el tenia fet. Ara que hi ha un caliu social, gairebé espontani, de debat sobre l’educació, m’ha semblat que podia desempolsegar-lo, i començar pel principi. Per l’escola.]

Un pensament a “Volem ser finlandesos (1)

  1. Als que parlen tant sobre la nostra feina, sense saber de que va. Criticant les nostres llargues vacances, el diria; i per que no fas tu de mestre?
    Conec al Cardús, he llegut llibres d’ell i he anat a conferències d’ell.

    Vicent
    Llíria

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *