La nit al dia: Mònica, però els sindicats què volen?

Anit la periodista Mònica Terribas va convidar els representats dels sindicats d’ensenyament a parlar de quines són les raons que porten els sindicats a fer una vaga que, molts, no entenem. Una vaga que pretén, sobretot, aturar una llei catalana d’educació que alguns, el sociòleg Salvador Cardús, valoren com a positiva.Una mesura, la vaga, que és dràstica i l’últim recurs contra la barbàrie. Tampoc no crec que siga el cas (amb aquesta vara de mesurar, a València n’hi hauria per fer la guerra).
Anit vaig estar temptat d’escriure en calent, sobre allò que escoltava a TV3, malgrat que no puc dir que vaig posar-hi el cent per cent de l’atenció, per culpa d’un refredat i una temperatura poc habitual. D’una altra manera, no sé com no han canviat encara l’horari d’aquell programa, que si molts consideren interessant, obliga a anar a domir tard, massa tard, si volem complir amb els mínims laborals i amb els bàsics condicionants d’un país que pretén ser europeu.
Al tema. N’hi havia sindicalistes amb un to massa dur, potser, tan afectat de parla, de llengua i de tibantor que semblava postís. No ens agafaran seriosament, als mestres, si anem martellejant com uns destralers. D’una altra banda, també em va semblar que, a l’hora de repondre segons que, llesta com és la periodista directora del programa (i intencionada), als sindicalistes els queia la bava, per com s’emocionaven de fer classe davant els alumnes i quina felicitat comporta ser a l’aula. Quin brou, mare, que per molta raó esgrimida, de vegades les formes no fan més creïble la realitat del dia a dia. El descrèdit de la realitat, que tan bé explicava Fuster.
La Mònica demanava que, si tant d’esforç fan els mestres, si tanta il·lusió posen, si tant de compromís tenen, com és que els resultats són els que són (a la cua d’Europa), i l’empastre no veu la llum del dia ni de la nit.
Bé, si , veuràs, responien amb abrandament les unes i les altres: la massificació, la diversitat, l’escassetat de recursos, encara la reminiscència d’allà de la dictadura… Semblaven les excuses de sempre i els tòpics, de nou, contra una altra realitat tan dura o més: el primer dia d’escola, la majoria dels mestres pregunten com cauen les vacances, quants ponts hi haurà en el curs, i què han millorat els sindicats de les condicions de prejubilació. Ves, això també és real. I per molts milers de mestres, l’única preocupació a l’escola. Com ho és també que aquest país, de nord a sud, s’ha bastit per una gernació de mestres que han treballat per l’escola més enllà de l’esforç natural, gratuïtament.
El país deu molt als mestres, és veritat. Però hem d’acceptar que també n’hi ha d’altres mestres funcionaris, milers més que no els primers, que solament pensen a ser funcionaris, a provocar l’absentisme o el treball barroer, a la irresponsabilitat i a altres martingales que els sindicats mateix els han defensat, i defensen, per mantenir quota de representació. Com també és veritat que els convidats tenien discurs, rampell, empenta, i en ocasions molta raó.
Com bé diu Ferran Zurriaga, un altre pare de l’escola moderna, valenciana, compromesa: ‘Nosaltres que haguéssem tingut tants recursos, tants mitjans, tanta llibertat i tanta gent per treballar a l’escola.’

Un pensament a “La nit al dia: Mònica, però els sindicats què volen?

  1. i tants canvis de programa educatiu, i de llibres…

    Tens raó en algunes coses (a mi no m’agraden els sindicats), tampoc estic d’acord amb la vaga, però t’asseguro que he fet classes amb alumnat molt complicat que només era a l’aula perquè no podia estar al carrer o treballant, esperant fer els 16 anys… en tenia només 10 i no podia fer classe. Impossible. Quan vaig començar a fer classes en vaig arribar a tenir 40 a classe i la podia fer. Alguna cosa està passant. Clar que tots aquests 10 que eren per força dins l’aula estaven apartats del grup classe "normal" perquè sinó hagués estat impossible fer res. El sistema educatiu ha canviat, per a bé en algunes coses i per a dolent en moltes altres. Aquest alumnat que només ve al centre a escalfar la cadira, que no aprèn res perquè no vol i només pensa a sortir de l’insti per treballar desmotiva molt. Fixa’t que em comformava a què aprenguessin a llegir i escriure bé en català i en castellà, que portéssin material per a treballar a l’aula (boligraf, paper, llapis…) i fer algunes aplicacions bàsiques en números… vaig aconseguir algun resultat, però van deixar l’institut el dia (o la setmana) de fer els 16 (ja ens treurem el títol a l’escola d’adults -deien-). I així anem, posant pedaços aquí i allà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *