Refugi Sputnik
L’Sputnik, el programa de música que cada dijous emet el 33 (a València encara el veiem), ha fet un repàs (dijous vinent farà la segona part) de l’estudi de música STAX de Menphis durants els anys seixanta. En aquell moment, STAX, un estudi de gravació en un antic cinema de la ciutat, era l’únic indret on els negres i els blancs podien fer res junts: fer música, enraonar, dinar, estar-se plegats, fins i tot cantar que els negres eren bones persones (segons on llavors era penat).
Cinquanta anys després, al bloc ‘Tardor a l’Euromed’, Jordi Muñoz explica que, si fa no fa, a Amèrica es respira la mateixa xacra racial entre blancs i negres, al mateix nord d’aquell país.
Ací mateix, fa cinquanta anys, la dictadura feixista de Franco ofegava qualsevol bri de convivència i de llibertat. Mentre l’Otis Redding escampava una passió musical que, segons els músics que l’acompanyaven, contenia tanta ànima que et feia tornar boig, la llibertat d’obra i de pensament vivia clandestina, i pocs refugis eren prou segurs per evitar la repressió o coses encara pitjors.
Ací mateix, ara mateix, ens sembla que cal tornar a buscar refugi. L’Audiència famosa, el Gran Tribunal, atiada pels polítics de dretes i d’esquerres, consentida per altres polítics considerats de més esquerra, s’acarnissen contra la independència amb males arts (contra alcaldesses, contra els diaris, contra membres del govern, contra exmembres). Amenacen de prohibir partits polítics que no els convenen, amb proves que no són proves, que són suposicions. Fins i tot hi ha Informes internacionals de l’abús que cometen dia sí dia també. Excusen que ells tenen els fiscals, els ministres de jústicia i de l’interior, que fan les lleis al seu encaix propi, que, per tant, no cometen cap il·legalitat contra les persones.
Si fa no fa, són tan legals com a Amèrica, fa una pila d’anys, que es podia prohibir que els negres s’expressaren, compraren, o viviren en el mateix indret que els blancs. Emparats, per suposat, en una democràcia de fama universal, perquè la llei també els justificava. Com ací mateix, ells són qui interpreten la llei, que és el que apliquen. La interpretació, no la justícia.
És això, que tot aquell que no pensa igual, que tot aquell que no és del pp o del psoe o de l’Audiència, serà vigilat, observat i, si cal, acusat de pertànyer a banda, a una banda que ells determinaran amb un adjectiu, que vol dir que, a partir d’aleshores, et caurà damunt el codi de la fúria, que és tota la ràbia repressora heretada durant tants anys de terror.
Sort de l’Sputnik, d’aquest refugi, malgrat que l’Otis, pobre, es va estrellar en una de les seues boges fugides que pretenien escampar un altre aire al viure dels negres i al viure dels blancs. Que no siga premonitori..