Disparen contra la democràcia

És de nit, negra completament; la boira cau tan espesa que, en eixir a traure el fem, m’he estranyat de no sentir ploure. Els carrers són banyats. Diria que ha plogut, si no fos que aquesta intensa boira, tenebrosa, ho banya tot, fins i tot un jorn tan malparit, un altre, direu un de nou… Quan els espanyols s’hi posen, no ho fan per poca cosa.
Avui els il·lustres d’Espanya han disparat amb bala contra els bascos, contra els catalans, contra els valencians ( als uns i als altres ens amenacen que l’escola ensenyarà exclusivament amb aquella llengua que ells en diuen d’encuentro, que mai no es va imposar a ningú). Disparen els candidats a ser virreis, disparen els ultres del futbol, dispara el Tribunal Suprem (aquest cada dia, si ho pogués fer), disparen contra la democràcia, contra la llibertat, contra qualsevol cosa que no els fa el pes, disparen, els malparits. Disparen fins i tot els valencians contra els valencians: Camps, Rita i Pons (de jove també volia ser poeta) disparen contra la resta amb indecència. Contra les formes mínimes, bàsiques de la tradició europea democràtica, disparen. Ara, que segons Monzó, nord enllà tampoc no lliguen els gossos amb llonganisses. Però ací els gossos disparen. Amb violència si cal, per fer-se entendre i escoltar. Perquè s’acosten eleccions, disparen, com si pixaren a les cantonades, per marcar el territori. Fan ferum, fan pudor, i amb els anys la cosa encara és pitjor. No els ensenya ni el temps, ni l’amor, ni les formes, ni l’educació mínima. No n’aprenen. I pitjor, nosaltres tampoc n’aprenem, de tanta barbàrie i de tanta burla.
No hi ha cap altra solució, no ens en deixen cap altra, fins i tot als que encara conserven dubtes, i mira que n’hi ha d’aquests, que aguanten drets pensant-se que, de dins estant, és com poden fer-se les coses. Una llufa. De dins estant no els toques el crostó. No els fas ni aire. No et deixen ni olorar-los els pets. Ves com són de malparits, tots plegats. I això que encara no hem parlat de les veritables forces vives. Però si no els en calen. Amb les triades democràticament (ells ho pensen així), incloent-hi jutges, polítics, govern en funcions, candidats, funcionaris, bisbes, cardenals, militars, empresaris, bidells, notaris, futbolistes, toreros, los quarenta principales, la ser, la cope, les altres, la nou, i un munt de ràdios, diaris i televisions sense excepció…, diríem que tenen la majoria i els recursos. Res, que per alenar una mica d’aire net, torne a traure el fem, abans que no em toquen la una. I què descobresc?
Com és de negra la nit, amb aqueixa boira –quin misteri– que ho deixa tot tan xop, que diríeu que ha plogut.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *