Ca Marga

Pels volts de Sant Antoni del porquet, ens apleguem un grapat d’amics a Olocau. Ja és una tradició sense la qual ens mancaria alguna cosa: veure encendre la foguera i sopar a ca Marga. D’uns anys ençà el ritual viu pocs canvis: el vi, enguany, era especialment bo, per la varietat de la tria i perquè n’hi ha hagut veritables sorpreses, sobretot un de Castelló que ha agradat per damunt la resta. Els entrants d‘avui, deixeu-m’ho dir, eren força exòtics, i el corder exquisit, amb aquelles cassoles de fang que, encara uns minuts després de l’encesa, ja arribaven del forn a mans dels convidats tot travessant la plaça sota la mirada atenta, gelosa, de no pocs veïns.
Malgrat les absències notables, Ferran i Pepa, per exemple, Roser, Màrius, Isabel i Tono, entre d’altres que em deixe, ens hem aplegat una trentena de persones, comptant-hi els xiquets; tanta colla ha sabut l’amfitriona manegar-la amb aquell somriure perquè ningú ni res no quede a l’atzar o perdut.
Som en un espai ample, entre aparadors d’on pengen atifells, perols gegantins de porcellana, sacs d’espècies, sobrassades, pernils, i, més enllà, un baluard de safates on hi ha el codonyat cassolà. Tanmateix, som davall la carnisseria, una de les més visitades de la comarca, sens dubte, que a l’entrada ja escampa aquell perfum inconfusible d’un ofici noble, heretat de pares a fills. Unes hores abans, havíem començat una reunió de l’Institut d’Estudis –encara romanien en calent els honors rebuts pel Centre Excursionista. Una reunió que no hem pogut acabar, malgrat el preàmbul i les bones intencions de l’ordre del dia: ordenar la feina del curs, l’any que volem commemorar els vuit-cents anys del pas de Jaume I per la nostra comarca, segons la pròpia crònica del rei conqueridor.
Després de les menges, amb els licors, els rogles semblaven premonitoris d’una celebració centenària: el naixement de Simone de Beauvoir porta les dones a aferrissar-se amb goig, marcant-nos un domini on, els homes, no hi som: així que nosaltres anem passant per la política, el tancament de TV3, la fragilitat moral d’alguns governants valencians i el resultat d’un partit de futbol que ha deixat escaldada, gairebé passa sempre, una de les parts enfrontades. Naturalment, també observem amb enveja què passa en el rogle més gros, sense gosar aproximar-nos-hi. Els xiquets són al carreró o a la plaça, perquè ja tenen edat d’anar fent amb independència (el privilegi de la vida rural, passada la mitjanit, malgrat que és un viure que va desapareixent). Excepte Ausiàs, que és ara mateix el més petit i s’està al braç de son pare, fa estona que no en sabem ni ase ni bèstia de la resta.
De sobte, algú toca l’alerta perquè tornem a la foguera, una muntanya de soques d’olivera que crema ara més calmadament, mentre al carreró de la plaça, en un impovisat cadafal, la música enllaunada i tòpica atia la revetlla popular: sense músics i un tòtil que va dient que ha de fer cadascú per ballar tothom igual, en un macarrònic castellà de províncies.
D’ací unes hores, amb els vestits mudadors i les haques aparellades, la benedicció dels animals ens retrotraurà a una època d’infantesa i de bells records. Vet ací Sant Antoni cada any, a Olocau; ca Marga, especialment, que sempre ens acull a taula parada, amb l’excusa d’un sant que va perdent pistonada festiva en canvi de Nadal i falles, entre més raons.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *