Ulisses20

Antoni Furió ha presentat el seu últim llibre al Club diario Levante. Antoni Furió dirigeix l’Espill, revista de pensament i cultura que va fundar Joan Fuster. També és catedràtic d’història de la universitat de València i director de Publicacions de la mateixa universitat (PUV). Sens dubte que és un referent inqüestionable, a València, com ell mateix tria referint-se al país. I aquesta nit ens ha fet una lliçó entranyable, de goig, sobre el rei Jaume i sobre com cal entendre la història avui. Aquest era el seu segon llibre d’encàrrec del qual se sent molt satisfet. L’altre és Història del País Valencià, una rajola d’obligada lectura que va publicar Alfons el Magnànim, fa més de quinze d’anys. El rei conqueridor, la història de Jaume I, l’ha publicat Bromera, i el mateix Furió ha agraït l’esforç de l’editorial i dels responsables de l’edició i de la producció, per com de bellament és il·lustrat el text, amb aportacions inèdites, per la qualitat i pel contingut d’algunes imatges, restaurades fa ben poc i que es conserven a Sant Joan de l’Hospital, al Trinquet de Cavallers, l’església més antiga de la ciutat.
Malgrat que sembla un llibre divulgatiu no és una obra menor, diu el professor Furió. És un llibre generacional, de la generació dels medievalistes de finals del XX i principis del XXI. Cada generació d’historiadors mira amb ulls propis el passat, perquè la història no és acumulativa ni una suma de documents. La història es fa també a partir de la sensibilitat de l’historiador.

València era llavors, en l’època del rei Jaume, una terra de frontera amb l’Islam, així que els nouvinguts, els colons de Lleida, de l’Empordà o d’Aragó, van haver de viure-hi situacions difícils. Perquè aquesta també és una història de l’home comú, que s’havia d’establir a partir d’una immigració que de cap manera no hem de considerar planera ni fàcil. Com també és la història de tanta gent com va haver de deixar casa i terres pel dret de conquesta dels cristians.

‘Tota la història és sempre contemporània, feta des del present, i, per tant, provisional. El treball historiogràfic i el treball científic són, com a poc, provisionals.’
 
Tres detalls que han deixat embadalida l’assistència, trenta persones a tot estirar:
-El deute amb un rei que va aconseguir de tenir l’arxiu de documents més importants d’Europa, després dels arxius del Vaticà, naturalment. A més del Llibre dels Fets i el Llibre del Repartiment, al darrere dels quals era el rei mateix, malgrat que no d’escrivent, que possiblement no sabés escriure.
-Com mostra la història el rei Jaume?, com l’ensenya l’escola?, malgrat que era un rei cristià, un dels objectius del qual, no ho oblidem, era matar moros com a poc, sense compassió, malgrat la manera com resol la conquesta de València, a canvi d’una rendició total.
-Les decisions que va prendre, que no van deixar content ningú: despres de les conquestes, Jaume I no annexionava, convertia allò guanyat en regnes nous, allà on aconseguia més dominis.

Escoltar el professor Furió és un privilegi, perquè és un narrador, un expert contador d’històries, de petites històries que fan gran la història, a València, una societat d’immigració al llarg dels segles, un laboratori polític que no sempre ha sabut respondre a la millor de les expectatives, actualment sobretot; un país que deu tant al passat com al present, per com aquesta societat desballestada, almenys, sembla que ha trobat un personatge de consens en la figura, mite si voleu, de Jaume I.

Què pretenia la lliçó, finalment, si no era seleccionar una part del passat, i conjurar aquest passat per fer-lo present i entendre’l? Gràcies per la lliçó, mestre Antoni.