Agres (2n dia)
Quin matí a Agres! Hem passat fred, molt de fred. Els xiquets diuen que no han pogut dormir, de tant de fred com han tingut. Els grans també hem dormit poc, perquè el refugi no és preparat per acollir la gent en hivern. De cap manera. Les parets són primes, els finestrals són d’un vidre senzill, així que l’aiguatge de la nit el traspassa i va florint parets i fustes dels marcs. Com que no hi veiem cap altre remei, passem una part del matí tapant corrents i posant lones que, d’alguna manera, aïllen la cambra de dormir.
Baixem al poble. Comprem al forn, solament n’hi ha un, que fa un pa que no ens acaba de fer el pes, perquè som a la Mariola, al nord d’una serra de fonts i de plantes aromàtiques, de llegendes i personatges de rondalla, però el pa no acompanya. Agres mateix és plena de fonts, enmig d’una serra de rius, on naixen el Vinalopó i alguns barrancs més que alimenten el Serpis i el Clariano, que viatja cap al Xúquer.
Aquest és un massís calcari, més amunt hi ha el Montcabrer. Potser som a la zona del País Valèncià on cauen les nevades més grosses, apunta Toni, encara que no hi és freqüent la nevada intensa. Som a la zona abrupta de la serra. A vint minuts del poble hi ha el Molí Mató, d’on naixen centenars de fonts naturals, d’un rocam vestit de molses i falgueres: una aigua fresca, neta, joiosa, que baixa rabent cap a la vall i el riu Agres.
El paisatge és bell, però fa un dia fred i no paga estar mirant-se’l gaire temps. Anem mig arropits, enfundats en polars, llanes, barrets i guants. Tornem al refugi a berenar.
De nit baixem a Muro a participar en una festa que clama contra els tres-cents anys d’invasió, i contra el tancament de TV3 a València. Hi havia una banda de música de joves, una colla de dolçainers, i molta il·lusió de la gent del Comtat per a organitzar un acte viu, musical, amb discursos a favor de la llengua, de la terra, dels pobles, dels personatges que han configurat la història del segle XX valencià. Hi participa el Botifarra, Pep Gimeno, avui menys lluït, potser perquè li fan fer coses que no ha de fer. La seua no són les albaes, i ves que nosaltres en som fans convençuts, d’un home que ha tornat la traça i l’orgull al cant valencià. Si em pose a cantar cançons és impagable, i un nou motiu per a dir que, de València estant, avui fem la música amb més futur i coratge de tot Europa (ho deixe dit).
Amb tot, ho passem rebé, pel goig i tanta gent com festiva un acte multitudinari organitzat pel jovent. Abans de pujar al refugi, ens fem unes fotos amb el Botifarra, per ensenyar als xiquets, que no havien volgut baixar, amb qui hem passat la vesprada a Muro.
Per a sopar, embotit de ca Marga d’Olocau, a Agres, amb vi del Comtat, carabassa torrà, dàtils de Tunísia i clementines de Bétera. Després, n’hi ha que participem en un Trívial, de preguntes i respostes, fet per a conèixer la comarca a través del joc. Són gairebé les dues quan pugem a la cambra a dormir. Després de tantes hores d’estufa i de llenya cremada, el caliu comença a notar-se fins i tot de matinada.