A risc de perir pels torrons de Casinos

Casinos és un poble del Camp de Túria. Un poble enmig del secà, malgrat que, amb el reg per degoteig, això no vol dir gaire res. Res de res. Avui hem pujat a Casinos, a dotze quilòmetres de Llíria, aproximadament. Plovia, una pluja que mon pare diu que és un verí contra la taronja, almenys per a la clementina fina, la vella, la primera varietat i de més qualitat, per a la clemenules, per a les clemenvilles, les ortaniques, fins i tot per a l’oroval i per a tota la família de taronges menudes que uns altres, en uns altres llocs del país, anomenen mandarines. Un verí, aquesta pluja fina barrejada amb tant de fred que, de nit, deixa els arbres mig morts, pobres, que això els faltava, tremolar. Els comerciants se’n queixen, els venedors se’n queixen, els collidors se’n queixen. Als llauradors, no els queda ni això. Ja no tenen forces, ni en volen tampoc, de queixar-se. ‘A qui hem de queixar-mos, diuen, al Govern?, a l’un?, a l’altre? Tothom es burla de nosaltres, que som l’últim mico.

En realitat, jo volia parlar-vos dels torrons de Casinos, de Ca Ximo, un torronaire artesanal com n’hi ha pocs. Almenys en aquesta part del país, aquest torrons de Xixona, que ells en diuen blans, o de rovell, o de tantes maneres com ne fan, són exquisits, de càstig terrenal. Volia parlar-vos de torrons, però també de l’aventura que ens ha suposat arribar a Casinos i tonar a casa sans i bons. De nit, la carretera d’Ademús –això no podem dir que siga una autovia– és de suïcidi. Sense pal·liatius. De nit, plovent, aquella carretera és per a jugar-se-la a cada moment. I encara per a anar casa per casa dels nostres governants, i esclafar-los el nas, com a poc.

La CV-35 és una carretera plena de perills, d’una senyalització caòtica, fosca per no dir negada, errònia, i d’una irresponsabilitat que clama la denúncia, per l’abandonament d’uns usuaris que es juguem la vida cada dia, més d’una vegada el dia, que és com treballar-hi d’equilibrista sense xarxa, sense dispositiu de seguretat. Allò és viure el risc, en vertigen continu.

Si mai passem a l’agressió, a l’acció directa, la carretera Llíria-Ademús en fóra justificació sobrada. Encara que ens puguen tractar de violents. Encara que ara un jutge dictamine que cridem a la violència, per la burla que ens fan passar, per aquest insult continu contra la vida que representa deixar que passe el que ara mateix passa en aquesta comarca. Deixar que els veïns del Camp de Túria, dels Serrans o de l’Horta que pugen a treballar-hi, transiten d’aquesta manera, és convidar-nos a l’agressivitat diària, a l’insult, al greuge comparatiu. A la vergonya d’uns polítics que passaran el Nadal calentets, amb el cava a la mà, els gins a la barra i tota la pesca d’una litúrgia de prostibul del luxe esperant-los de ressopó. Però n’hi ha per a agafar-los dels collons i espolsar-los l’escrot.I ara mateix dubte que hi haja seny en els jutjats de guàrdia, si van deixant-nos amb tanta indefensió, sense tancar cap ni un d’aquella colla d’irresponsables que ens governen a l’esquena de la necessitat i d’allò que ocorre a la vida real de molts valencians.

I malgrat tot, els torrons mereixien de jugar-se-la. Que poc cervell tenim encara les persones, en el sentit moral.

Un pensament a “A risc de perir pels torrons de Casinos

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *