En Joan B quina vida

Publicat el 14 de desembre de 2007

En Joan B quina vida

En Joan B. va anar a obrir la porta de la cova, després d’aquells colps que l’havien despertat tan secament. Per l’hora que li semblava que era, que encara era ben fosc, ja s’imaginava qui podien ser, si damunt aporrinaven la porta d’aquella manera. Només portava els calçotets, en Joan B, però tampóc no esperava una dona a aquella hora. Ni a aquella ni a cap altra.
-Vistete i acompañanos, Juan.
En Joan B n’havia vist un davant seu, de guàrdia-civil, però sabia que l’altre l’esperava al cotxe, amb el garrot preparat. La familiaritat d’aquella parella també la coneixia, en Joan B; n’era fet. Per això l’havia esperat al cotxe, l’altre, terriblement confiat d’una docilitat amanyagada pels anys.
En Joan B també anava confiant-se de la seua fortuna, que ja sabia què l’esperava, després de pujar al cotxe; el qui l’havia anat a buscar, va tancar la porta. En Joan B va dir ‘Bona nit!’ mentre seia de gairell. Ningú no li havia respost, perquè aquell segon guàrdia era nou. ‘No m’haurà sentit, o potser és que és nou’, es va dir Joan B ni poc ni molt disgustat.
-Què passa, cabo? –va demanar.
El cabo tampoc no va respondre, contagiat de la severitat del nouvingut a la caserna de Bétera. Potser perquè havia de mostrar severitat i caràcter i, sobretot, cap ni una concessió de confiança amb el detingut, en Joan B, un sospitós tan desgraciat. Culpable davant la llei d’ells, una llei que Joan B no havia fet, ni ningú no li havia llegit, ni li n’havia demanat parer.
En Joan B sabia que les coses no rutllaven a favor, ara, si el cabo tampoc no responia, i per això també es va encendre una cigarreta. Després ja sabia com li costaria d’aguantar-la als llavis. Sort que se n’havia recordat, d’agafar el ducados abans d’eixir atrotinadament, encara sort, doncs, perquè no havia tingut temps per a res més: ni de rentar-se la cara ni de pentinar-se.
El cotxe va entrar a la caserna i va aturar-se davant la porta. Un altre guàrdia va eixir-ne de dins i va obrir directament la porta per on havia entrat en Joan B, abans el cabo i el nouvingut no hagueren baixat del cotxe.
-Baja!
Abans d’entrar a la caserna, acompanyat dels tres guàrdies, en Joan B va sentir dos tocs al campanar: –els dos quarts, va pensar, a quina malahora. Per la finestra que tocava al carrer, va distingir una periodista rossa, a la televisió, que ell ni coneixia ni li interessava per res, malgrat que parlava la llengua que ell parlava i els guàrdies tanta aversió en prenien.
La resta ja ho coneixia, ell, de sobres. Un rere l’altre, els cops venien i tornaven tan seguits que no tenia temps d’empomar-los dret, perquè els encavalcaven l’un darrere un altre, com un castell de focs, i ell sempre acabava ensorrant-se. Fins que no va haver donat tres noms a l’atzar, no van parar de colpejar-lo, i va acabar estabornit, per terra és clar, gairebé inconscient.
En Joan B es va despertar al seu llit, en una de les coves de Mallorca. Va allargar el braç, no sense fer tot de ganyotes de dolor, i va posar el cos contra el capçal. Es va fregar els ulls per espavilar-se i va veure una botella de vi sencera, que ell no havia comprat ni havia portat a la cova. Va agafar la botella i la va destapar. Després de dos glops fondos que li regiraren el ventre, va provar a recordar qui ho havia pagat, en aquella ocasió. Però, per més que ho va provar, no pogué endevinar-los, els desgraciats que romandrien tancats a la caserna, per atzar o perquè, fart de rebre, ell havia cantat sense solta, tres noms arreu. Com caram podria saber ell qui havia pegat foc al cotxe de l’alcalde, aquella nit, que havien tancat la TV. Com ningú podia tancar una televisió, es demanava, si ell ni en tenia ni en volia; ni un rave li importava, la televisió dels collons.
Va tornar a posar el tap a l’ampolla i es va estirar al llit. Almenys durant dos dies no podria llevar-se sense dificultat, i menys encara fer vida normal. Això, en Joan B, ho sabia de sobres, per com feien la feina aquells malparits, emparats per la democràcia.