Barcelona, que tot no siga fum de botja(i3)

L’ànim que en va resultar d’aquella gran manifestació, el temps s’encarregarà de minvar-lo. D’anar-lo esmicolant fins que, com ha passat gairebé sempre, quede en la festa d’un sol dia, en ‘deixeu-los que un colp diguen la seua’, ‘que no es queixen que no tenen la llibertat d’expressar-se, si volen’.

Ha passat així des de fa tant de temps, i tantes vegades, que no vindria d’una nova situació trobar-nos la sorpresa. Ells ja provaran que vaja com sempre: que el temps refrede els ànims, que pose a la nevera les aspiracions, i que la tebior de la sobirania es convertisca en un nou pacte a canvi d’un caramel, d’una golosia o, no ho dubteu, d’una llepolia enverinada. Fa molt que som fets a pactar, a conformar-nos, a què ens facen la palmada a l’esquena i diguen: –feu-ho pel bé de tothom, sigueu més pràctics, ara ens portarem bé, i us hem regalat això i allò altre… Que ara no és temps de somiar moniatos.

Tornarem a caure, tornarem a vèncer, diu la cançó. Però em pense que aqueixa segona frase no acaba de complir-se mai. Però, compte, ells no obliden mai, i quan encara si serem llepant el dolç, trauran el garrot i torna a començar. D’ençà de 1707 és així, que no ve de quatre dies.

També és veritat que ara hi ha un moviment seriot i un grapat de gent que no vol bitllet de retorn, que no vol abandonar l’objectiu, que res de romanços o de pactes, o de conformar-se amb les molles del pastís. Ara volem coure el nostre pastís propi. I aqueix grapat és cada vegada més gran, gairebé una gernació. Damunt, som a Europa, que no estem sols ni a la sort de l’espanya una i bruta, de la garrotada. Hi ha Escòcia, Kosovë, Flandes, hi ha més territoris amb exemples semblants.

Doncs va: llenya a la carraca i que la flama mantinga el caliu i la força que cal.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *