Barcelona, que diu prou, no té clar com (1)

‘L’or dels valencians’ provocà que fos a Barcelona dissabte, quan milers de catalans de ciutat, de poble, de comarques (també n’hi havia valencians i mallorquins), i no n’hi havia pocs, es manifestaven organitzadament, civilitzadament, massa i tot, sense alçar gaire la veu, sense estridència. Hi havia, sí, algun cant, a favor de la independència, els segadors, poqueta cosa més (és que ací ens manifestem així, gairebé com si sentíssem Bach, m’explicaven), i llavors imaginava aquelles pel·lícules italianes dels Taviani, de gent transitant de nit, amb el cant i el desacord dels humils, però sabent quin cas en faran de tot plegat els altres. Aquests milers deixeu-li’ls a l’Eliseu, pensava, o millor encara, la propera vegada convideu-lo a animar el sarau de la protesta, ell i en Carles Santos segur que en trauen més partit festiu.

Què en diuen els altres i els nostres, tret d’alguna excepció? Tirar terra, i que el temps passe el més ràpid possible sobre l’afer tan torbador d’aquests insurrectes. Efectivament, els diaris de diumenge, i dilluns i dimarts, potser que també dimecres i dijous, i a les ràdios més afins fins i tot (n’hi ha que no paren d’insultar i de comparar-nos als porcs), tot de gent professional, catalana, periodistes d’El Pais, la Vanguardia, Catalunya Ràdio i d’altres que em deixe, diuen que alguna gent que hi érem se n’havia aprofitat i apropiat de milers, que dic milers, de centenars de milers de persones (això ho reconeixien), per convertir el N’hi ha prou en un clam sobiranista. És cert, dissabte hi havia aquell clam als carrers de Barcelona, a l’Estació de França, a Laietana, a la plaça Urquinaona, un clam que centenars de milers de persones van fer seu, i jo m’apunte, vam fer nostre.

És lícit, i fins i tot natural, si ho mirem pel cantó teòric o filosòfic. No fóra el més lliure, el més democràtic, que els pobles siguen lliures del seu destí?, que tinguen la capacitat de la tria almenys? Doncs, per què hem d’estar lligats a d’altres que, a més, ens trauen la sang (la trauen als veïns de Catalunya, les Illes i el País Valencià, per aquest ordre, casualment som els de l’article constitutio). Si aquells que ens tenen sota el jou de la seua constitució, damunt ens insulten, ens menystenen i a sobre ens despatxen infrastructures de per riure. Lligats al càstig, a sant de què!

Com va dir Titot a dalt l’escenari, quan Espanya s’acarnissa d’aqueixa manera contra catalans, mallorquins i valencians, és que alguna cosa tem, i potser aquesta gernació de sobiranistes malfeiners i aprofitats de dissabte, aquesta patuleia de gent desafecta d’espanya, per dir-ho suau, siga el principi d’alguna cosa més interessant.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 pensaments a “Barcelona, que diu prou, no té clar com (1)

  1. Simplement comentar, que molta gent està començant a pujar ara al carro, i que no està tant convençuda com per cridar entusiàsticament. Jo vaig preferir cridar, però no gaire, perquè no volia que els del meu voltant que encara no són sobiranistes se sentíssin malament estan entre nosaltres.

    Crec que vam aconseguir l’objectiu. Aquella gent segurament avui és una mica més sobiranista del que ho era fa uns mesos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *