Sonen bandes, a Bétera, durant tres hores

Som un país de bandes de música, tan arrelades a la vida de poble que la cultura de banda entra a casa enjorn, per la societat, pels xiquets, per les acadèmies locals, per la loteria, per l?hàbit d?aguaitar-nos al finestral, a la balconada, si sentim passar la banda. Com una tradició familiar. Com un hàbit heretat, vivim la banda casa per altra. Fa anys, per als músics joves era la manera d?eixir fins ben tard, amb l?assaig, de baixar a la ciutat i passar tres dies de festa, de banda, d?anar carrer amunt i avall. Hi ha estudis que en parlen sòbriament, del paper que han fet les bandes a València, de galdós i de més compromés. La majoria de vegades, a favor dels vents que bufaven, que ací al sud no han sigut gaire favorables.
No pocs pobles gaudien de doble banda, enfrontada a mort, quina casualitat entre valencians de l?ànima, acèrrims i cerrils, enemics fins a l?infern per la banda: el poll i la figa, la unió i la primitiva, la pobra i la rica, l?acostada al poder i la dels desmaiats, la del casino i la del sindicat, la d?aire més anarquista i la d?essència franquista, a rojos i a blaus?, un país de bandes, d?instruments, de cadires de fusta plegades, de concerts al carrer, de processons, que no hi havia celebració ni festa si no actuava la banda, tan escampades i esteses com tòpiques, per tradició, per un cert sectarisme, per les maneres, pels programes oficialistes. I de vegades tan lloable esforç, intens, de directius i de músics sincers, trencava al costat d?altres de dubtosa semblança.
Sonen bandes, cantava Estellés, referint-se a Llíria. Avui, en canvi, encara no fa unes hores, l?Harmònica de Bunyol, ?la litro?, em feia trencar el tòpic més pudent, i feia emocionar l?auditori de Bétera, nogensmenys és una banda de primera, de fama internacional, sense exagerar el que mereix, amb més de cent músics i més anys encara d?història. Fins i tot l?inici del concert ja era diferent, es presentava una obra contra la violència, contra la guerra, contra les bombes sobre Irac, sobre Vietnam, sobre Europa, contra la violència, explicava l?autor de la primera peça ?Les filles d?Eris?, director també de la banda de Bétera, un cant a favor de la pau, contra discòrdia, això sí, en un castellà que també enteníem, però que desmereixia, perquè les bandes, en la seua immensa majoria, també havien sigut fidels a la llengua, almenys en la trama interna, entre els músics.
Amb tot, el tancament de ‘la Litro’, amb la quarta simfonia de David Maslanka ha pagat la pena l?esforç de la vesprada, encara que els anys de rodatge no eliminen l?hàbit d?entrar i eixir la gent a meitat de concert, quan volem, amb cridòria, amb avís de telèfon mòbil, de gent que puja i baixa amb les botes de taló alt, sirolloses, contra la desmesura de tant de silenci com mereixia l?Harmònica, que ens manca una major disciplina, de respecte i de silenci per la banda.
Sonen bandes, avui a Bétera, que tres hores de concert són difícils de seguir, fins i tot per als propis músics de banda que hi participaven.

Un pensament a “Sonen bandes, a Bétera, durant tres hores

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *