Ulisses20

Un estadista ha d?ésser un home d?estat. Un president d?un país, de mig país o d?un club, ha de tenir uns mínims, i reunir allò bàsic per a ser respectat pels socis, pels ciutadans, pels fans o pels veïns del replà. El treball que va fent, que va quedant, ja l?avaluarà ara i després la història.
Farà bé, l?home, de ser equilibrat, racional i, si s?ho pot permetre, per formació i exquisidesa, culte. Això últim, sigues del color que sigues, sempre t?anirà bé. Al llarg de la història del segle vint, un home format, culte, sempre ha sigut molt considerat, perquè és un tret que honora i distingeix. A l?hora del balanç, fins i tot això ha salvat i perdonat no poques decisions desafortunades o veritables empastres.
Un home que multa la cultura, en el cas que ens ocupa, una Associació cultural significada, i per tant una part de la societat on viu, perquè aquesta associació, i molta gent que hi pertany, vol veure un mitjà de comunicació en una llengua ?aquest és el delicte i el crim màxim que es castiga?, és algú capaç de multar l?art, la música, el periodisme en molts casos i encara la ciència i la mateixa universitat. L?home en qüestió, llavors, no és il·lustre, ni honorable i encara menys molt honorable. Malgrat que siguen aquests els epítets del càrrec que lluu. En tot cas és un oncle, un tio, com diuen els joves d?avui quan malmeten la pròpia llengua que pretenen usar.

I si l’home en qüestió és president, que ho és per elecció de la
majoria de valencians, per votació democràtica, i malgrat això,
legalment triat, tampoc no és un gran home. En el sentit ample del
terme, de raó o de pensament. Perquè atemptar contra escriptors, contra
actors o contra científics, malgrat que la decisió política estiga
amparada per llei, atemptar contra la indefensió de la minoria amb
aquella brutalitat de la sanció i l?acarnissament, explica el modo
d?home que hi ha al capdavant dels valencians. I per això, només podem
considerar-lo tio, tio Fransisco, sense el respecte que mereix un alt càrrec
d?aquesta circumstància; perquè és això el que
sembla representar ara mateix: president de circumstància. Un molt
honorable ha d?estar per damunt de l?aplaudiment fàcil dels seus.

Amb aquesta decisió, l?home que pretèn de ser honorable no
multa assassins, ni saltejadors, ni bandolers, ni violadors, ni
escamotejadors de la hisenda, ni tramposos ni pederastes, que llavors
fins i tot podríem entendre la magnitud de tal decisió. No. Quan un
president d?un país escarneix sobre la paraula cultura, malgrat que
estiga en contra d?aquella cultura, i ho fa amb despit i amb venjança,
els epítets conflueixen en tio, tio Fransisco. Per escarni, davant una part del poble
que li riurà la vilesa, que bufons n?hi ha hagut milanta des que l?ésser
humà va acurtar els braços per posar-nos drets.
Per odi, encara és pitjor, tio Fransisco, perquè el nivell de tal
president davalla al límit de femers i d’ecoparcs. I per això, malgrat que
legalment l?és, president dels uns i dels altres, de dretes i
d?esquerres, de nacionalistes i d?independentistes, l?acció no l?honora
gens.

L?humanisme, la il·lustració, l?enciclopedisme, fins i tot
l?avantguarda del XX, tants coneixements com han giravoltat per
occident, és com si li haguessen relliscat per complet: aquells prohoms
de ciència, de cultura immensa, creadors o filòsofs, tant se val: pense
en Voltaire, en Goethe o en Rouseau. Quins gegants del coneixement no
t?has estalviat, tio.

Venir a multar una part de la societat valenciana per la cultura,
aquest és el pecat i el crim, li ho repetesc, és insultar també altres
il·lustres més propers, homes i dones que potser vosté encara considera
meny que tot això: vull dir Joan Fuster, Carles Salvador, Lluís
Guarner, Sanchis Guarner, Enric Valor, Matilde Salvador, Andreu Alfaro,
Ovidi Montllor, Ausiàs March, però també Ramon Llull, Joan Miró, Antoni
Gaudí, Pau Casals, Giner Sorolla, i tants d?altres que no cal recordar
per no torbar-lo excessivament.
Sancionar aquelles persones que durant anys han salvat els mots, ens
han lliurat l?art, ens han apassionat amb la ciència o ens han
acompanyat per la música, per explicar-nos la racionalitat i l?emoció de
la vida que vivim, recorda èpoques no gaire llunyanes, que per pròximes
encaren tufen, de por i d?odi, definides com a repressives,
totalitàries i inquisidores. Al cap i a la fi, èpoques definides
modernament com a feixistes.

Per això que la paraula més honesta que puc adreçar-li, que la
història li haurà de retre, senyor president, és ?tio?, per defecte,
com aquell insuls mot malfet que usen els joves. I ja em dol la
vergonya que em far passar qui representa que és la màxima consideració
d?un país, capaç de multar la gent per la cultura.
Llàstima, tio, de tenir-lo els anys que calga. Però ja n?hi haurà
santes i beates que pregaren per conservar-li la memòria, que la
història sempre posa a cadascú segons com és de magne el desficaci.