Mails per a Hipàtia

Llarga sobretaula de conversa amb els amics sobre la coetà i les mesures de control creixents de la mateixa. Cada any es dóna un pas més i ens allunyem un poc més del que la coetà havia estat. Però segurament, raonem, aquesta serà l’única manera de preservar-la.

Aquest any hi ha hagut mesures noves que han sorprès –i que segons sembla van sorprendre fins i tot a l’Ajuntament, que va rebre instruccions clares de la Generalitat per aplicar-les tant si volien com si no. Així la gàbia que emmarca la cordà, al meu carrer, aquest any ha estat més estricta que mai. S’ha muntat molt abans que mai, tant que ha obligat la processó a no passar pel carrer gran de l’era, s’ha mantingut tancada en l’interior sense cap fissura i no ha pogut entrar a la cordà ningú que no estiguera acreditat per participar-hi.

De la mateixa manera es van instal·lar tanques en els carrers de les obreres o en llocs com la plaça del Mercat, on habitualment hi ha molt foc. La gent podia tirar els coets però només dins l’espai marcat. I fins i tot ens va sorprendre que a les sis, en el moment que va acabar la coetà, una brigada enorme de neteja es va posar a treballar perquè els carrers no tingueren cap resta del que havia passat en només uns minuts…

Confesse que aquesta darrera qüestió em va arribar a molestar. Me’n vaig anar al llit prop de les sis ja i vaig escoltar la carcassa final amb els ulls mig tancats. Aleshores em va sorprendre el soroll dels camions de la neteja. De tota la vida estava acostumat a aquell moment màgic després de la coetà on el silenci s’apoderava del poble. No em va agradar que em tragueren aquell minut.

I tanmateix avui, parlant amb els amics, m’han convençut que només fent coses així aconseguirem mantenir la cordà i la coetà.

Perquè és de veres que això ja no és el que era. Que cada vegada hi ha menys carrers i places on ens deixen tirar coets. Però també ho és que cada vegada els qui protesten es fan sentir més. La solidaritat que tenien abans els qui no tiraven amb els que tiràvem s’ha acabat. El poble ja no és un de sol, orgullós del foc. Ara hi ha una Bétera molt orgullosa de la tradició –i les samarretes reivindicatives en són una mostra– i una molt enrabiada amb la tradició. Així que ho trobem el terme mig o portem segurament les de perdre.

I un bon terme mig pot ser aquest: limitar els efectes innecessaris: netejar els espais ràpid, protegir les façanes, marcar clarament on es tira i on no… Que a mi, romàticament, em semble un pas enrere no té massa importància. La Bétera coetera que jo coneguí fa quinze anys, fa vint, ha desaparegut i ara el que importa és que hi haja una Bétera coetera d’ací quinze anys, d’ací vint. I per assegurar-la, per assegurar a la meua filla que podrà seguir gaudint d’una nit com la que gaudíem ahir, segurament haurem de transigir en algunes coses per poder mantenir així l’essència del que ens importa. Que, dit siga de passada, em sembla que és el que fem habitualment en la nostra vida. O no?