Caminem la serra, per la Concòrdia (1)

Travessem la serra cada any, cercant el sender més humanista i social de les nostres muntanyes. L?organització és de l?Institut d?estudis del camp de túria, i la tria del paisatge que veurem avui és una serra humanitzada, amb cultius de secà en un altre temps importants, de subsistència, i que ara van perdent valor; això si els queda res a perdre.
La transcripció és particular, gairebé regalada: m?aprofite de les paraules de Ferran, Patrici, Roser, i unes quantes persones més que s?hi han preocupat de preparar el camí, les històries, els records, els noms de les persones que van confegir la vida a la serra. L?autobús recorre mitja comarca: Bétera, Olocau, Llíria, Casinos, el Villar?, agafem direcció a Oset. Comencem a caminar en el creuament Andilla-Oset, enmig de cultius de secà. És un matí fresc de dissabte i abans de no res, esmorzem. Per a alguns, és la millor menja del dia. De seguida ja trobem algú que feineja aclarint ametllers, que plega olives (al final del camí ja veurem el tractor amb el ventall que atrapa la soca per sacsejar el tronc i les branques i recull automàticament les olives). Trobem caçadors abillats de disfressa militar: n?hi ha qui diu que la tradició mediterrània és transformista: ens agrada disfressar-nos, ara de caçadors, ara de ciclistes, ara de futbolistes, sense tèmer el ridícul.
Com que hi ha xiquets que ens acompanyen, els encomanem la feina de fer d’homodiccionaris: -recordeu els noms que aniran apareixent al llarg del dia i després escriviu-los perquè no es perden, els convida a fer Ferran Zurriaga. Som entre savines, en una zona de transició entre els Serrans i el Camp de Túria, dues comarques d?interior que van canviant la fesomia a colps d?urbanització, de carreteres que fan soroll com els budells, de pedreres que desfan en dies allò que va costar de fer milers d?anys, de nous habitants que no senten cap admiració per la vida de poble. Hi ha l?arquitectura rural d?aljubs, de casetes de pedra, de basses de pedra, de marges, de cellers d?un sol trull, de llosa que mira al cub? Al camí trobem les carrilades de velles sendes, possiblement del XVIII, i la transformació dels boscos en cultius de secà. Patrici ensenya el garrot de savina, que segons la tradició, fa fugir els escurçons, vet ací la màgia de la savina. Encara hi ha el debat entre la savina mora i l?albar, i si el cànon d?occident determina quina de totes dues és més màgica.
El mateix camí va descabdellant diverses converses, de lúdiques, de fer xerinol·la, d?explicar-nos per aprendre i conservar els mots; fins i tot els oficis desapareguts, i sobretot de contar-nos què hem fet en tot aquets temps que no ens trobàvem. Això fa que l?intercanvi d?informació siga variat, heterogeni, divers, però sempre distés i amical; una altra de les excuses de fer aquestes travesses, a més de fixar-nos en la vegetació, la geologia, o el vessant més social d?un territori que no ha vist gratitud ni gaires concesions. No hi ha gaire més pretensió, en aquest caminar, i justament per això alguns van voler veure-hi l?engany. No n?hi ha, d?engany, a voler conèixer i reconèixer qui som, qui són els nostres pares. La serra, i aquesta banda de la comarca, té un valor especial. La traça d?aquest senderisme és al paisatge, la conversa i les persones que s?hi avenen a caminar-lo plegats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *