Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Marines Vell, l?èxode cap al Pla de la Maimona (i4)

No vam tornar a recuperar el telèfon fins al 1957, malgrat que durant
la República n?hi havia, però la desfeta del 36 s?emportà manta coses.
Com s?emportà l?epidèmia de l?escarabat,
el 1918, un grapat de veïns que deixà el poble a la meitat.
També s’emportà la celebració de les noces, que des dels balcons ens
llançacen caramels, pocs, i tothom volia atrapar-ne, no com
ara, que passem per damunt sense tenir-ne consciència.
El 1967 som obligats a baixar al pla. Enrere deixem els trulls, les cases, l?almàssera, el cementeri, els nostres, el traç dels carrers, la perspectiva de les teulades que baixen esglaonades en pendents pronunciades, els ribassos, i l?eixido, el femer ben bé. Deixem el passat i el present.
L?aigua de la font principal ve de Rama, llinatge morisc de la Vall, aigua nòmada, recomanada per al fetge, l?aparell digestiu, la vessícula, el renyó, el reuma, l?artrosi i les malalties de la pell. Gairebé res, que amb aquesta aigua no calen ni metges ni sanadors. La trama urbana era senzilla, a partir de la torre, que després serà l?església, amb un creuament de carrers: l?un cap a Olla, l?altre cap a Olocau, i l?altre a Gàtova. Aquest era un campanar senzill, que ara es desligitima, i l?església és la de planta més ampla de tota la vall.
Hi ha veïns que acompanyen l?itinerari en un segon terme, però que no acaben de saber si poden o no dir alguna cosa, que no s?atreveixen a intervenir en veu baixa, planera. L?un trau una fotografia que portava amagada a la butxaca tot el temps, feta ací mateix fa quaranta anys, en aquesta plaça Major, es veu Sant Antoni de processó dins una gàbia. N?hi ha qui conta quan va rènyir amb la xicota de Gàtova, i que llavors se?n tornà per sempre amb els amics del poble. Encara parlem de cases, la casa de la tia Àngela, de la tia Florinda, la casa on feien els fideus més bons de la vall. N?hi ha més records, més història, com els homes i les dones van ser obligats a abandonar el poble, el genuí, obligats a fer vida al Pla, al nou Marines. Llavors la tia Pòncia va restar dos anys tancada a la nova casa, sense eixir-ne gens ni miqueta. Una vegada, solament una, va aprofitar la visita de la tia Cecília d?Olocau, perquè l?acompanyés a veure els carrers, l?església, el Crist, i ja no va tornar a eixir mai més de casa. fins que va morir-se. Hi havia homes grans, vells, que eixien a buscar les seus hortes, però al Pla no eren les hortes velles que tanst anys havien cuidat. No trobaven el passat al Pla, els homes al nou Marines. Les hortes, la història, el passat, s’havia quedat al Vell Marines, on paraven els ramats de l?Aragó, un poble que encara alena i malda, cinquanta anys després de la solsida.
Com eren d’humils, d’abandonats de la mà de déu, que es van haver de vendre els arbres i l?arxiu a pes, que el passat els el va arrabassar l?ordre governamental. I axí, amb les paraules de l’autoritat momentània, davant la taula del café, tanquem els apunts de Marines, com un homenatge a una part de la comarca a tocar de la muntanya, guiats pel mestre Ferran Zuriaga i l’Institut d’estudis comarcals. Amb paraules del mateix poble, per la ximenera, el frare i l’humero es va fondre la història de Marines, sort encara que van poder recuperar alguns fets, a partir dels quals els joves saben ara d’on vénen.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de camp de túria per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent