Ulisses20

Sis morts, vint-i-tres cases desaparegudes, danys a cent trenta-dues cases més. Carrers que ja no són carrers, amb tones i tones de roques, fang, arbres? Aquell 14 d?octubre de 1957 la història va voler signar a la vall una destrossa que encara perdura. Com podíem pensar que el desastre ens podia arribar d’aquella manera?, som un poble de muntanya i el barranc, el Carraixet, és ben avall, mai no ens podria ni rentar els peus, deien els veïns. Abans que l’aigua ens toqués el llindar de les primeres cases, s’ofegaria Olocau, la mateixa València. Com podia pensar ningú què passaria. Però la mort els va arribar des de dalt, de la pròpia muntanya. El tio Mateu, el millor dels ribassers de la vall i del Camp de Túria, va ser dels sis que van perir. S?havia fet de nit de colp, plovia com mai. No vam sentir res. Va passar en un moment. La muntanya ens va caure damunt, ens va colgar els carrers, les cases, el poble sencer va colgar. S?ho emportava tot, relaten Carme i Manoli.
Quan se?n van assabentar, la gent va baixar a peu de Gàtova, va pujar d?Olocau, voluntaris per traure la gent del fang. En una casa van traure els homes, les dones, la xiqueta menuda. Les cases s?esfondraven per simpatia, derruïdes completament. S?assolaren corrals, pallisses, quadres, cases. Hi hagué qui volgué salvar el matxo, que els matxos eren sagrats, aguantaven el viure humil de les famílies, per això volgueren salvar l’animal, perquè ningú no pensava que podia passar una cosa tan grossa.
El mal ens vingué de la muntanya, nosaltres que pensàvem que abans s?ofegaria València que el Carraixet ens arribaria als peus. L?aigua vingué de la muntanya, tones de fang, de pedra, de roques gegants que van colgar el poble. Ningú no ho havia vist mai.