L’estiu al carrer: vacances (5)
Finalment ens banyem al Cantàbric. Hi havia una punta de sol, tènue, que a penes si distingiem en aquest estiu plujós a Euskadi, però els xiquets ho demanaven. La platja de Laga mereix l?esforç, ja que la temperatura no és agradosa. Uns quarts surfistes proven de fer l?exercici damunt les taules. Res d?especial. Hem dinat i ens hem banyat, els xiquets completament. A meitat de bany ha tornat la pluja i hem baixat fins a Laiga, a veure si la recuperació del sistema dunar és o no real. De l?altra banda veiem Mundaca, i aquest costat dret d?Urdaibai, que recorrem amb el cotxe. Pugem fins a Santimamiñe per veure la cova amb pintures rupestres, però és tancada de reformes. Cau una trompada d?aigua que ens obliga a buscar refugi. Quan escampa una mica, ens arribem a la porta de la cova, un indret especial: ens trobem tres exemplars d?Akerneltz que de poc no ens fan caure de cul, sobretot els xiquets. No és broma. El boc ja impressionava per les banyes i la cara de pomes agres. Immòbil, tes, fitant-nos descarat i pocavergonya. Amenaçador. Segons la llegenda basca, aquest boc és un Numen, cap dels genis, i habita les profunditats. Els bruixots i les bruixes, la mitologia basca en va plena, els adoraven cada divendres. Un dels poders que se li atribueix és el d?enviar-nos la tempesta. Caram, com ha plogut a la nit. Akerneltz, quin fotre de cabra mascle.
La visió mitològica ens anima i pugem a peu fins al bosc pintat d?Ibarrola. Amb la pluja, el tram final se?ns fa difícil, gairebé impossible de no relliscar. De primer no acabem de veure-li res d?especial, als troncs pintats de colors vius. Després comences un joc d?espais, d?imatges, de dibuixos que orienten una mica el sentit entre els arbres. No acaba de fer-nos completament el pes, malgrat que puga tenir una certa gràcia. Potser perquè sabem què ens queda per tornar al cotxe. S?ha fet de nit, molt fosc, i tot d?animals que criden ja semblen gats cervals, senglars o pitjor encara. Com haguérem preferit baixar a Oma i descobrir si allò que naixia de la dolina principal era arbre o arbust. Una dolina, Toni m?ho explica, és un avenc o engolidor d?aigua, segons que diem a València. Aquest serà el final a Urdaibai, demà marxem al Goierri. Ara ja sabem que continuarà plovent, però potser per això anem sentint-nos cada vegada més identificats amb el territori que ens acull.
Per acomiadar-nos d’aquesta primera part del viatge obrim una botella de xacolí, que convida a tornar aviat.