Ulisses20

Sant Roc. Deu del matí, la colla de tabals i dolçaines són a l?hora davant els primers clavaris, herois, després d?una nit de coets que s?allargassa fins a les sis (perquè en cauen més que no en Paterna, assegura algú i bons són els uns i els altres per afluixar). Són les deu, després que la batalla campal del foc ha deixat els carrers atordits per la guerra. Hi ha el paral·lelisme de l?Irac, amb una altra guerra, aquesta de veritat, que avui mateix ha valgut gairebé tres-cents morts. La festa i la vida, solament a uns milers de quilòmetres. La consciència, malgrat que la festa se?ns fa sempre necessària, que hi ha indrets que passen anys sense poder-ne gaudir.
Deu del matí, Sant Roc. Ja fa unes hores que les dones lluiten amb fregalls i lleixius contra els senyals de la pòlvora, mentre els homes van traient les portes, les reixes, i arruixen amb mànega contra façanes i finestres. Els clavaris es busquen per aplegar-se a la missa, que ahir ja va eixir de processó, pobre Sant Roc i el gos, que ara mateix l?única manera de traure tants sants passa per ajuntar-los en un sol acte més col·lectiu. Del Santets de la Pedra ni parlar-ne, diu un dels llauradors a la cooperativa, i en tot cas traieu-los de cul per amunt, que pedregue, que amb el segur guanyem més diners.
Sant Roc era el retaule, l’u i el dos, i l’u i el dotze, i els cantaors d’estil, el Xiquet de Bétera, irrepetible, o el Sardino, i era el descans del poble fins ben tard, i les raons entre les dones que comenten els vestits de les obreres, ufanoses, barroques, que lluen per això, i per això mateix fan la festa elles i les famílies. Cal pair el bullitori d?un dia tan especial, i Sant Roc encaixa com un didal, i el Gos, que torna amb el coet, si voleu més concentrat, a l?engrós però en una sola plaça; dues vegades, com dues vegades es va alçar el campanar del poble per por que es quedés massa baix, forçadament humil. Sant Roc i després el Gos, i la calma als carrers, després que no totes les alfàbegues van poder entrar a l?església, que el rector veia la casa massa atapeïda de brosses, dit així per aquell home, brosses. Sacrilegi civil, o burla, o ignorància, dir-ne de l?alfàbega brossa, ai, però la sang no arriba al riu si dos no volen. Demà ball popular, ball de Torrent, i pilota, i a esperar la vuitava. En total hauran fet onze dies de festa, majorals o macips, i el ritme és difícil de mantenir, fins i tot, ajudant-nos de fàrmacs i potingues.
Quina festa, com mereix, diuen, quin esforç. Tant com guanyaríem plegats, només que en volguérem aprendre. Solament que ens sentírem menys forasters. Però el miracle ja el va fer el Gos, un colp, en valer-se per guarir una passa tan pregona.