L’estiu al carrer: can Boix (6)

Fa uns dies que vaig visitar amb uns amics la casa de Manolo Boix, a l?Alcúdia. Volíem fer un regal i hem decidit que un Boix era molt encertat, una serigrafia, que amb el pressupost no podíem un original. La meua relació amb el pintor és d?admiració, bàsicament. Pero les tres vegades que l?he visitat hem parlat llargament de tantes coses, amb una confiança que, de fet, un observador exterior confondria si la nostra coneixença no era més amical.
Mentre Anna, la dona, oficia de mestra de cerimònies i els amics triaven què volíem, com les anteriors vegades, hem encetat una conversa sense aturador que feia un repàs als últims esdeveniments del país: eleccions, polítics, l?església, la ciutat, València i la seua conseqüència, sobre el nou projecte de catedral de l’opus que l’arquebisbe (un antivalencià declarat i confés) vol alçar en homenatge a la dictadura i als falangistes d’aquells dies. I remata dient com és possible que no fem via, els valencians. Afegesc l?últim desastre a ca?n Compromís, el penúltim d?una entesa impossible que, descaradament, fa impossible res sense més entesa. Cal alfabetitzar la gent, el poble, tantes vegades com calga, em deia Manolo: sense l?alfabet no fem res, gairebé res, i jo ja tinc una edat que no li val a badar, si vull veure alguna clarícia. Quina edat tens, li demane, i ell, es mira l?Anna, que feineja amb quadres i serigrafies sense parar, i li diu: quants en tinc, Anna, seixanta-quatre o seixanta-cinc? No te?n poses, que ja saps quats en són, diu ella. I jo que li faig broma que si es vol jubilar, i després m?explica què llegeix ara mateix, ‘la correspondència completa de Fuster’ i quan n?està aprenent. Que no sabem quin pensador teníem, tenim els seus llibres, és veritat, però els valencians llegim poc. Parla del nivell intel·lectual de l?home Fuster al qual va tractar i molt, dels esquers que li posaven alguns intel·lectuals castellans, madrilenys, corregeix, fins i tot el censor Camilo J. Cela, franquista convençut, i també parlem de Veles e Vents, el magnífic llibret de Ferran Zurriaga, un amic comú, que va il·lustrar en els primers anys setanta, i com Ombuena i Las Provincias, en aparèixer els primers llibres perquè els xiquets de l?escola pugueren llegir en valencià, i del qual ell és dels primers il·lustradors, es van fer enrere, perquè van aparèixer les primeres cartes contra el valencià, quatre energúmens liderats per un tal Broseta, i la Caja de Ahorros va retirar els diners de la promoció, per aquelles cartes i allà també començava la virulència blavera. I la conversa no té final, repeteix que cal alfabetitzar la gent, si volem guanyar res, i sort que hi ha l?escletxa d?Europa, que d?una altra manera ho tindríem igualment negre, impossiblement negre?

Hem triat quatre serigrafies, ens regala els catàlegs de la darrera exposició que ara és a Alacant, sobre l?obra gràfica completa. I encara ens fa una dedicatòria fantàstica en un d’aquells quadernets del vint-i-cinc d?abril editats per Acció Cultural. Encara sort que la meua relació és d?admiració, bàsicament, i ja comence a comptar els mesos per quan tornaré a can Boix, a deixar-li fluir la conversa i la passió dels coneguts espontanis, casuals. L?estiu també ha d?ésser aquest goig. Gràcies a pintors com Manolo Boix.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.