Convergència i Unió és un projecte acabat. Una coalició que originàriament era de democristians i socialdemòcrates, que els seus dirigents fan pinta de ser de dretes, que hi ha gent que diu que és d’esquerres però els vota, que té més tirada al PSOE que al PP, que no s’ha arribat a definir mai ideològicament, que no sabem encara què volen ser quan siguin grans, que els referents internacionals dels partits que formen la coalició són diferents… com voleu que guanyi unes eleccions? Ni tan sols en el vector nacionalista sabem on són. Són nacionalistes? Són independentistes? Són sobiranistes (quina gràcia que em fa això de sobiranista, sembla que vulgui dir monàrquic)? Es mullen tan poc que només gosen a dir que són catalanistes, una etiqueta que acceptaria gairebé tot el Parlament de Catalunya, inclòs el Piqué.
Convergents, a veure si n’hi ha prous, a veure deixeu allò que us agrada tan del nen-no-t’emboliquis, que amb tanta prudència i tanta moderació no guanyeu per disgustos.
Durant l’asnarisme, tenia la teoria que el PP faria una OPA a Unió i la convertiria en la UPN de Catalunya. Que jugaria amb la falera del Duran de ser ministre, i amb la disfressa d’Unió Democràtica taparien el forat negre de Catalunya, que sense dubte és el major obstacle per arribar al poder a Madrid. Però l’Aznar s’ho va arribar a creure tant que van tenir la pensada de provar el más difícil todavía i intentar menjar-se fins i tot Convergència, i van fracassar.
Si Convergència es separés d’Unió i aquests s’unissin al PP, no crec que l’espai nacionalista en el seu conjunt minvés, i en canvi el PP seria menys hostil a Catalunya. Avui es dona la paradoxa que el Zapatero, després d’haver-se rigut dels catalans amb allò que aprovaré l’Estatut que vingui de Catalunya (o de la pallassada de la bandera espanyola a Montjuic), resulta que és la opció preferida per la inmensa majoria dels catalans i, tanmateix, per la totalitat de l’espectre nacionalista. Zapatero pot comptar amb, diguem, 35 dels 40 diputats de Catalunya (socialistes, Iniciativa, convergents i Esquerra), faci el que faci i digui el que digui, perquè el PP és l’home del sac. Amb el 10% a la butxaca abans de començar el partit, és molt difícil que perdi, o sigui que no ha de fer grans esforços per tenir contents als catalans.
L’escissió d’Unió i Convergència podria donar lloc a un Partit Nacionalista Català que tindria molta menys necessitat de ser prudent i moderat, que es podria definir ideològicament com a liberal i defensar l’independentisme com ho fa el PNB al País Basc.
D’altra banda, ara és el moment oportú perquè no hi ha res a perdre, ja que no tenen gairebé poder. Si el PSOE els necessita, farien el ridícul recolzant un partit amb el que estan frontalent enfrontats a Catalunya, i si els necessita el PP, un segon pacte del Majestic els ensorrarà. O sigui que encara que perdin un parell o tres de diputats per culpa de la ruptura (que no els perdran) tampoc no tocarien poder.
Per si els serveix d’alguna cosa, jo, que normalment els voto, els faig el salt quan el cap de llista és el Duran. I si poseu a la insigne Cocaire en un lloc destacat, miraré de convèncer tota la meva família, que jo sóc com una illa, envoltat per gent d’Esquerra per totes bandes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Diuen els sociòlegs que la societat actual admet un gran marge d’ambigüitat, i jo hi afegiria que els polítics l’estimulen i practiquen. Les etiquetes són velles i el segle és nou. (Pel que fa a l’al·lusió a la Cocaire – no pas insigne sinó en ocasions massa significada-, gràcies!). Una abraçada.