L?estiu al carrer, el joc (2)

Jugàvem a parat i desparat abans i després que asfaltaren els carrers, als quatre cantons quan la llum era tènue i les bombetes d?una potència que a penes es distingia si eren enceses. Fins i tot després, en canviar-les per fanals de més força, continuàrem jugant fins ben entrada la nit, perquè el carrer era l’ample món més extraordinari i fantàstic que coneixíem. Només l’arribada dels cotxes va desbaratar-nos la infantesa, als pobles. Perquè l’autoritat va prohibir qualsevol joc popular. Malgrat que, aleshores, en passava un de tant en tant, jugar i córrer pel carrer ja era un delicte que, si et pispaven, representava multa municipal. Oh, la multa municipal. Les prohibicions van arribar tan lluny com la bestiesa dels alcaldes de torn: prohibit jugar a pilota, prohibit córrer sense control amunt i avall, prohibit de jugar al calvari, prohibit de jugar a escampilla? No obstant, continuàvem jugant al carrer cada dia. Com podíem rendir-se, davant l’aparició dels cotxes i la idiotesa de l’autoritat municipal? Solament una cosa aturava el joc amb una autoritat que no necessitava crits ni aplicava multes, que ens feia amagar ràpidament a les nostres cases. Però de seguida retornàvem amb la lletera a les mans: lenta i cerimoniosa, d?una hora lluny havíem clissat el carro de la Merescala, que portava l’orxata i la llet merengada per berenar. El carro l?arrossegava una burra menuda, de clapes blanques i grises, molt vella. A meitat de pujada, escoltàvem el cornetí que bufava la germana gran de les Merescales; llarg i profund, el so s?escampava pel carrer, colpint-nos el deler de l?orxata i la remor de l?estiu.
?Para, orxatera, que volem berenar!
?Un got, mig litre o tres quarts?, què voleu, xiquets? Demaneu-ho a les Merescales.
Les dues germanes, recolçades a la barana del carro, obrien les gelateres i ens omplien de goig la infantesa; aquell temps que l?ordre municipal volia fer desaparèixer precipitadament. Després que berenàvem, tornàvem al deliri dels jocs, a l?aventura de ser infants, d?un temps que anava fonent-se, canviant tan acceleradament que apenes si podíem assabentar-nos què passava. L?estiu al carrer, ai, tenia una altra saviesa que no és als llibres, que malauradament ja no podem ensenyar, sinó a través de dèries i de records.

Un pensament a “L?estiu al carrer, el joc (2)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.