Ulisses20

Bétera, el camp de túria

L’estiu al carrer, el joc

Jugàvem al carrer a parat i desparat, als quatre cantons, a capitulé. Jugàvem sense descans, cada vesprada, fins que la nit era tan negra que havíem d’entrar a casa a sopar. No volíem descansar dels jocs. Res no ens podia desbaratar aquell món, perquè no hi havia res d’inventat que ens fes tant de paper com aquell viure. La vida d?infant no estava per romanços. Aquella aventura era més resistent que la pedra, més dura que el ferro. No sé d’on tréiem tanta energia, ni si la gastàvem mai fins al límit. Continuar jugant plegats podia qualsevol desig: com un jurament secret. Qui volia que el dia trenqués, a l’estiu? N’erem deu o quinze, de vegades més; però no ens cansàvem, ni ens rendíem. Arribava la nit i els jocs dels xiquets continuaven: ara la corretja, després taulellets de Manises, el sereno, rum-rum. Finalment, arribava el pitjor. El crit inconfusible, espaterrant, que ens avisava:
-Juanfranciscooo! Josevisenteee! Josemariaaa!, aquells noms castellans que delataven tantes coses, compostos en la seua majoria, que totes les mares botzinaven a l’aire, alhora. Només qui pagava en aquell moment sentia una lleu punjada de salvació; com agraïa el crit que avisava que el dia finia, traïdor, que el temps marcava límits; l’autoritat era tan clara, que no pagava la pena rebel·lar-se. No recorde si cap de nosaltres corria per anar a sopar. Però ningú no ens destorbava, la vida al poble. Recorde l’estiu al carrer, el joc, tant de temps com fa.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de àlbum familiar per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent