Cròniques de Benassal, 3

?En ser a la plaça / la dolçaina comença / els
compassos del ball pla / i la gentada inicia l?antiga dansa.?
mestre Carles
Salvador (les festes a Benassal, 1952)

Pel camí vell de Culla, fem cap a Benassal. És
un camí estret de vegades amb una pendent pronunciada, a totes dues vores vestida de verds
ufanosos, protegida de carrasquetes i avellaners, de
marges arreglats, fins que passe el dipòsit de l?aigua. Després m?ho explica un
veí, que aquest és el camí de les Serrades, de bancals d?alçada per cultivar
pataca tardana i fesol. Passe just pel llavador, m?ature davant una imatge
impossible, avui, a prop de la ciutat. Hi ha una dona rentant roba a la manera
tradicional. Li demane permís per fer-ne una fotografia, em diu que no, que ix
molt malament quan la retraten, però m?ho diu com deixant-se voler. Li demane
el nom, i em pregunta per què: Conxa, em dius Conxa. Li dic
que al meu poble fa molts anys que van desaparèixer els llavadors. El que hi ha
més proper és el de Gàtova, potser que no n?hi queden més, a la comarca. Conxa
diu que fa molts anys que té llavadora, que centrifugue molt bé, però que ella
ja té el costum molt fet. La seua filla, que viu més amunt, també baixa alguna
vegada a rentar. Li agraesc la conversa, i em reunesc amb la xicalla a la plaça
Major de Benassal. La destrossa no és d?ara. L?ajuntament, el boticari, i uns
quants veïns més han fet mans i mànegues per desdibuixar qualsevol harmonia. És
un esport d?aquest país, malbaratar l?arquitectura rural matxacant-la de
pastissos sense ordre, ni estil ni gràcia.

Manolo ve a la plaça, porta l?esmorzar dels
xiquets, s?asseu al meu costat. Passa una veïna que el saluda, assegut com el
veu: -aqueixa hora també la cobres igual, Manolo?, Vagi bé, tia. Hi ha enterro,
al poble, i el campanar vibrant toca de dol: és una dona que vivia a València.
Darrere del cotxe que porta el taüt va molta gent, que segons és tradició ací
acompanyarà la família fins al cementeri i després fins a casa.

Manolo em guia pel carrer de Cavallers, amb la
magnífica casa dels Cotanda, s?asseu al brancal, per explicar-me que son pare,
que vivia just davant, hi seia d?aquella maera cada dia. Passem els carrers amb
un itinerari breu però intens, que acompanyat d?aquest home és fa curt:
m?ensenya les cases més velles, la de l?abuela Anna Maria de 1640, la de Miquel
Espasa de 1569, que té gravada a la pedra la mà i l?espasa, passem pels dominis
de Grau i Gras, i encara per davant la primera tenda, quan encara no hi havia
el transport, la tenda de Quiquet, on els masovers nuaven els matxos quan
baixaven al poble a comprar, compraven allò
bàsic, austers i pobres com eren. Passem el carrer Sant Roc, el Portalet, i fem
pas per la vella muralla, encara en una de les torres viuen Adela i Ovidi, que
els imagine aguaitant-se al balconet, passem per la casa del mestre, ara una
Fundació hostatja el museu i fa un recoregut per la vida del gramàtic, el
poeta, el mestre de mestres. Compre dos quaderns i un itinerari. Recorde que fa
uns anys, amb Ferran i Paco Navarro vam elaborar-ne un, d?itinerari
literari-pedagògic del mestre de Benassal, Carles Salvador.

A dalt hi ha connexió a la xarxa i envie
aquesta estampa. És això que faig, per goig, estampes per no defallir. Estampes
que van desapareixent acceleradament, de vegades per llei de vida, de vegades
per vergonya i autoodi.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *