Cròniques de Benassal, 2

?els
erudits han de tenir un partit pres davant cada una de les veus terrals, tan si
són emeses dins el país del Sud com si ho són en el de la mar o més enllà dels
Pirineus.?

mestre Carles Salvador

Baixem pel camí vell de Culla, cap a Benassal.
L?objectiu és un bosc petit, el bosc de Rivet, segons que explica una guia,
perquè hi ha tot d?ullals que baixen formant petits rierols, que ací diuen
rivets.

Fem un passeig entre roures galers i
carrasques centenàries. Després d?unes quantes explicacions, del que és un bosc
madur, ben conservat, esmorzem en una era ampla, a l?entrada de la zona
d?esplai d?aquest bosc, una bosquina petita, que cabria en el palmell
de la mà, una joia d?aquest sud-nord de país. A l?interior valencià encara es
conserven autèntiques meravelles.

Manolo, l?estatger, és un pou de sorpreses del
coneixement, del popular i del científic. Em demana que l?acompanye fins a la
bassa que hi ha a baix del bosc, m?ensenya alguns bolets, rubiols, camaseques,
diu que els moixernons ja se?ls va menjar amb truita, la setmana passada.
Manolo explica amorosit el seu paisatge, ací on viu, l?estatger de la Seidia, la casa de colònies
de Bancaixa, que els responsables de la institució s?entesten a retolar
exclusivament en castellà, justament al poble del mestre de la llengua, Carles
Salvador (Don Carlos, per favor, diu Manolo). Cal molt d?autoodi, tan mal paït,
per anar-nos sempre a la contra del viure.

Manolo Fuentes parla amb la cadència dels
homes de poble, malgrat que és jove, quaranta-tres anys, però sembla molt
rodat: ha viatjat amb un camió la península durant molts anys. Saluda si passa
algú, amb tractor, amb el cotxe, amb la furgoneta, els diu el nom ben alt, alça
el braç, i au, continua explicant-me això dels bolets.

Finalment trobem els ofegabous, en un sifó al
cap de la bassa; de primer una parella sota l?aigua, arrambada a les parets,
després un tercer al fons mateix, immòbil. Són un indicador de la netedat de
l?aigua, els ofegabous. A tocar d?un prat de roselles hi ha unes hortetes,
exquisides de ben conservades. Hi ha un home, i Manolo fa el ritual de la
salutació: -Amadeo!, Amadeo ve cap a nosaltres, i sense que calga res més,
comença: m’estic ací regant les bajoques, els alls, ara lligaré els enciams. Per
matar el matí, afig. M?he deixat anar a l?ombra i començava a dormir-me. Per
això que m?he posat a feinejar.

Són hortetes minúscules, per al servei
domèstic exclusivament. L?Amadeo remata això: -Deixa-ho anar, em diu la dona, i
si vols res ho compres a la parada. T?eixirà més a compte. Ei, què he de fer
jo?, pos tenir cura de les bajoques, dels alls, de les cebes tendres, regaré
les pomeres i faré cap a casa, a dinar ? I se?n va a lligar els enciams,
mansament, amb els seus gairebé vuitanta anys.

Tornem on són els xiquets, enmig dels roures
centenaris. Abocats a la saviesa popular, mil·lenària, de la gent de poble, que
ha sabut conservar els espais, el viure gentil dels pobles
mediterranis, que uns altres no podran entendre mai. Ni que hi visquen cent
anys.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *