A vendre a la plaça, si la mort m’ho tolera

Una còrrua de xiquets baixàvem pel mercat cap a l’escola, sortejant les parades. Hi havia les pintes i els gomets de colors, els peixos, la sentor d’olives i la flaire de l’herbolària, endormiscada, ensumant la muntanya. Hi havia els retalls i l’assortit de verdures i hortalisses, verdulers que tiraven a terra les fulles de cols, les cues de ceba, la d’alls, tot ho llançaven sense principis; hi havia les parades de la carn, estretes, les úniques prades d’obra, amb els embotits de ceba i cansalada, i els pollastres que penjaven dels ganxos, i les carnisseres amb devantal blanc emmidonat, de brodats artístics i el sabater arreglant les sabates damunt les caixes, esteses ordenadament, i els embutits secs, i una parada amb centenars de cassoles, i els plats, i la ferralla i una barreja que no tenia cap ordre; la roba, els teixits, els vestits de mínims, i l’agutzil que passava amb la carpeta a cobrar-los el dret de vendre. Tota la plaça regalimava soroll i bullici,  tants crits d’alerta a la mercaderia més barata, saldos i quincalla. A migdia acabava l’agutzil, tancava la carpeta, vulgarment blavosa, repassava: cent vint-i-cinc, cent vint-i-sis!
La suor del cossos despertava la mirada dels venedors, drets, observant la plaça. Mentre el drapaire, amb un tros de pà sota el braç, cridava la fortuna amb veu rogallera, tan poc desitjosa: -quincalla, quincalla!
Els xiquets, si havien manllevat res, continuaven cap a l’escola amb una nova bala, de colors vius, o un gomet per al monyo, o passaven de llarg, i després tot anava més o menys igual, tornava al seu ritme de cada dia, venia el silenci, els carrers quedaven bruts, i les restes romanien a l’atzar del vent, a l’ampara d’agranadors municipals. A la plaça s’hi concentrava amorós el poble; un zoològic de perfums que embogia.
Quanta gent no es concentra davant les parades, en un comerç petit, encara suficienment barat, de mínims, i per què caram és on apunten les bombes, les explosions, la sorpresa de la mort. És ací, als mercats de qualsevol ciutat de l’Irac on s’espera que arribe la gent per endolar-la, més prompte que ningú no voldria. És aquesta comparança d’avui que em roda, en llegir un paper tan vell lligat al viure d’una infantesa que mai no pensa en la mort.

Un pensament a “A vendre a la plaça, si la mort m’ho tolera

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *