La confiança et toca a traïció

Van mirar a correcuita si hi quedava algú, davant el café. Però feia hores que havien tancat i els papers buits del sucre, que havien agranat i buidat al carrer, corrien amunt i avall, empesos per un remolí de vent sense solta. Van acostar-se en un dels angles de la plaça, perquè el fanal s’havia fos i la foscor ho reblania tot, a modo d’una falsa ombra oportuna. Havien acabat la feina del dia, de la nit ben bé, i la meitat dels cartells els havien llançat al contenidor del paper, naturalment. Quina barra, ell que era d’esquerres, a tocar de l’anarquisme, haver de pidolar una feina de campanya electoral per acabar fart cada nit, repartint tantes mentides. Era fins al punt d’explotar, de vomitar aquella merda de propaganda ataronjada del pp, farcida de disbarats. Ei, que demanen confiança; carallots, quina confiança, quina merda dieu, malpartits, quina confiança!
Acabaven d’enganxar els últims cartells de campanya que els havien lliurat aquella vesprada al local, després que n’havien tirat més de la meitat. Els dos es van acostar, neguitosos, i començaren a despullar-se. Es besaven, amb ràbia de no poder rebentar-se la samarreta; quanta calor, collons! No, espera, sentia que deia ell, prou que eren sols a la plaça, que qualsevol soroll se sentia tres o quatre carrers enllà. S’engrapaven el cos, l’un i l’altre, que el desig era tan brusc, mig robat, entre pensaments que anaven i venien; pensaments, no, flaixos: la confiança, merda, els cartells, pensava si no els hauria d’haver llançat al contenidor general, que potser el del paper trigarien més a buidar-lo, que mai no se sap qui arriba a regirar el fem, fins i tot el fem del paper. És prou que ho faces, perquè els malparits del pp et regiren tots els contenidors, quins cabrons; confiança en les seues butxaques i prou, haurien de dir. Pensen que la gent no ho sap, que venien a forrar-se i ja no saben on ficar-se’ls. Damunt ell semblava que vigilava, acosat per la nit, pels flaixos que no arribaven a pensaments. La mirada supèrflua, vana, mentre ella, sempre ella, s’abandonava al deliri. Ell no tenia massa dibuix a la cara, portava unes ulleres angleses i la mirada idiota. Ella el besava mentre, a despit, que el trobava desmanegat, que despistat ja ho era, va treure’s la navalla i li la va clavar a l’estòmac, encara quan ell la tenia completament dins. Va notar com li bullia el cos, els ulls hauria jurat que volien escapar-se-li. Els dits, que s’enfonsaven en un vaivé regular, gairebé mortal. Flaixos, va sentir que deia ell, mentre ella el deixava caure com un plom, i s’allunyava vorera avall. Va guardar-se la navalla a la butxaca del darrere, al texà, quan va sentir, en un carrer llunyà, el camió del fem arrossegant els sorolls contra la nit. La confiança devia ser això, pensava, saber que mai no es podia trair a canvi de res. I també que ella no era una ximple venedora de revistes del cor.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *