L'Hereu Riera

20 d’octubre de 2013, dg

69è Aniversari de la Revolución de 1944.
Me n’ha fet adonar l’Angelina, al Parque, on ens ha trobat fent el cafè matinal. Ella anava a mercat (vestida amb pantalons i camisa, per cert, en comptes del tradicional corte), però abans hem estat una estona xerrant. És diumenge, és festiu, i no hi ha pressa, i menys nosaltres, que a més d’anar de guiris tenim el bus a la UVI, ja veurem per quants dies.
En Jan, que només de llevar-se ja ha posat mans a la feina per veure com es pot reparar, el nostre magnífic i estrenu Ford, ha quedat amb en Daniel, un aguacatenc que té un servei de taxis i que havia estat el primer conductor del bus, per anar amb un mecànic a mirar l’abast de l’avaria.
Avui estem convidats a dinar a ca la María, la secretària de l’Associació, que viu unes quantes cuadras més avall del Parque. Fot una calor de nassos, però ens hi arribem a peu, xino-xano, buscant les ombres.
La casa, que és allargada, té un pati molt acollidor, i al fons una peça amb parets de fusta d’on surt fum i una oloreta molt bona. Les dones, la mestressa de la casa i les dues mestres de l’Escuelita, que tornen a anar abillades amb les seves faldilles de sempre, estan preparant, amb foc a terra, una abundosa olla de caldo que hi canten els àngels. Ens el cruspim amb uns bols de terrissa que fan un pam de fondo (hi pesquem cadascun dels comensals un tall de pollastre i una panotxa de blat de moro: això és un àpat potent!), en una taula parada al llarg de la paret ombrejada de la casa, sota el porxo. Davant meu hi tinc la mare de la María, una velleta venerable que fa cara de bona persona com ella, o més. No és gaire xerraire, i mentre mengem l’espio una mica, observant-li les faccions, tan treballades pel temps, i penso quantes en deu haver vist, tots aquests anys i en aquest país tan bonic com dur…
  

Havent dinat en Tano, que té sortides d’aquestes, em diu que em tregui la son de les orelles, que agafi el llapis i que retrati les dones, però jo demano clemència, amb l’excusa que són molt guapes i no voldria cagar-la. Quedem que queda pendent.
En comptes d’això, agafo un full del diari que parla de la Revolución de Octubre i faig un avió de paper, per entretenir els nanos de la María, la Jessica, molt bonica, i en Henry, que ja el coneixia de l’Escuelita, d’on és alumne, però a penes hi havia xerrat. L’invent té èxit, i al cap d’un moment tenim muntat sobre la taula tot un taller de papiroflèxia (haha!), amb una estesa de papers impressionant, amb les mestres també engrescades fent avions, i fent-los volar els marrecs de la casa i uns del barri que han vingut fa estona.
Durant la sobretaula algú ha tret el tema del “Maestro Fermin”, un personatge de la ràdio local que reparteix benediccions, consells i remeis a la seva parròquia, que deu ser nombrosa, perquè té un ajudant i tot, l’Hermano Felipe; i a partir d’ara un competidor, que sóc jo: l’altre “Maestro Fermin”. Em temo que aquesta tarda he rebut el bateig aguacateco…
Hem tornat calmosament a l’hotel per un carrer secundari, molt tranquil, saludant els veïns que paraven la fresca, i al porxo hem fet una llarga tertúlia fins ben entrat el vespre.
El bus és al taller, i demà serà per tant un nou dia de relax, que no sobrarà pas, després dels dos que acabem de viure.
Els carrers, a la llum dels fanals, tornen a aparèixer plens de papers, bosses de plàstic, peles de fruita, fruites macades, ampolles buides…, testimonis esparracats del mercat, tal com els vam trobar diumenge passat. Avui fa una setmana justa que vam arribar a Aguacatán.