Publicat el 17 de maig de 2007
Davant la porta del cel
Som ben a prop d?unes muntanyes tan especials que, com diu la
toponímia, hi ha la porta del cel. És una serra
petita, molt humanitzada, que de vegades les plantes demanen
permís per respirar a la gent que hi tragina. Bétera, enllà Portaceli,
a la dreta Nàquera: veieu l?ermita?, aquella caseta al turó? Tant se
val; m?enderie amb el paisatge, parle de muntanyes, d?hortes que eren
secans, i pare parlant-ne de fantasmes, de portes i d?indrets bíblics.
L?excusa m?allunya de témer el pitjor. Avui encara
molts insisteixen que no hi ha res a fer. I tot això, com qui camina un
dia i un altre en aquest tros de mapa, sabent del cert que la dèria no
duu enlloc, encara que no voldríem enquimerar-nos.
Mon pare em cantava fa uns dies, un mes potser, algunes cançons de
joventut, cançons festives, de joc i d?entrentenir-se després del
treball. No sap, ell, que molts anys després de mort, hi haurà estudiosos que
provaran d?explicar-se la lletra, el per què, el sentit del ritme, quina
bestiesa, com si l’intent d’entendre pogués adobar res. A ells, iaios que
han sobreviscut a unes quimeres del segle XX tan superflues, els la bufa trenta-nou com quaranta, i canten. De vegades el veig més trist, que sobreviure la vellesa no és un acte voluntari, d?ara
vull ara no vull; més aviat és un plet, aferradís, com del temps dels
cavallers.
Vull creure que el poeta sí, que ell té llicència de poetitzar, però perquè és poeta. Hi ha il·lusions que naixen mancades,
sense fe, i la gent necessita l’ànim. Vull creure que més enllà del vint-i-set, encara hi haurà l’esperit i cançons per entretenir-nos enmig de tant de treball. Llevar-nos l’endemà, d’una altra manera, fóra tan dur.
toponímia, hi ha la porta del cel. És una serra
petita, molt humanitzada, que de vegades les plantes demanen
permís per respirar a la gent que hi tragina. Bétera, enllà Portaceli,
a la dreta Nàquera: veieu l?ermita?, aquella caseta al turó? Tant se
val; m?enderie amb el paisatge, parle de muntanyes, d?hortes que eren
secans, i pare parlant-ne de fantasmes, de portes i d?indrets bíblics.
L?excusa m?allunya de témer el pitjor. Avui encara
molts insisteixen que no hi ha res a fer. I tot això, com qui camina un
dia i un altre en aquest tros de mapa, sabent del cert que la dèria no
duu enlloc, encara que no voldríem enquimerar-nos.
Mon pare em cantava fa uns dies, un mes potser, algunes cançons de
joventut, cançons festives, de joc i d?entrentenir-se després del
treball. No sap, ell, que molts anys després de mort, hi haurà estudiosos que
provaran d?explicar-se la lletra, el per què, el sentit del ritme, quina
bestiesa, com si l’intent d’entendre pogués adobar res. A ells, iaios que
han sobreviscut a unes quimeres del segle XX tan superflues, els la bufa trenta-nou com quaranta, i canten. De vegades el veig més trist, que sobreviure la vellesa no és un acte voluntari, d?ara
vull ara no vull; més aviat és un plet, aferradís, com del temps dels
cavallers.
Vull creure que el poeta sí, que ell té llicència de poetitzar, però perquè és poeta. Hi ha il·lusions que naixen mancades,
sense fe, i la gent necessita l’ànim. Vull creure que més enllà del vint-i-set, encara hi haurà l’esperit i cançons per entretenir-nos enmig de tant de treball. Llevar-nos l’endemà, d’una altra manera, fóra tan dur.
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de la mirada dels meus per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
Dius: sobreviure la vellesa no és una acte voluntari…….
Que ben explicat!
no et preocupis l’endeà ens alçarem ben drets passsi el que passi, però jo espero que passi el millor