En la foscor?

In the dark
Si tanque els ulls se’m dibuixa un verí…

Als nostres pares no els calia saber de lletra per deixar-hi el nom escrit. Els iaios ens van deixar escrit molt més que ara enginyers, constructors, o polítics, malgrat que van tenir poca oportunitat d?anar a escola i aprendre. A ells no els va caldre tant d?estudi per ensenyar-nos una lliçó que mai no oblidem, si venim de cor net i ànima sincera. En els seu llibre de la vida no cabien textos que afebliren el territori o feren ús de la impunitat. Com podien desfer-se’n de tantes coses com van construir amb esforç i sentiment. Veieu que hem aprés alguns, després d?aqueixa lliçó. La ràbia corre solta contra qualsevol poesia. És en la foscor d?aquells nits sense llum, que ens van ensenyar més que no és escrit als llibres.
Hem aprés a porgar la terra, a cavar-la, fins i tot a canviar els arbres de lloc i a fer-ne foc, a deixar reposar la saviesa fins al punt de perdre-la. De vegades tibem tant que hem deixat rastres de per vida, forats negres, de tantes furgades. No podíem aconformar-nos, perquè no som pacients. Per regla general, no sabria si exceptuar-ne tres o quatre casos, l?home no sap ser pacient. Li fa por el soroll i encara més el silenci. És així, doncs, com van les coses, sense terme mig. El resultat és la vida i és la mort. Però, malgrat aquesta part de la història, escrita i imposada, o malgrat la moda urbana, i a despit d’un mal entés progrés, ens trobem enmig de records, d?angoixes i i no gaires festes de qui habitem al poble, encara els nostres pobles. Per això aquest homenatge a no sé què ni quina cosa. Ja sé que la poesia no guanya mai eleccions ni regidories. Però va, aquest luxe d?avui, que encara no són les dues i ja gairebé dorc. Bona nit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *