L'Hereu Riera

Arribo a casa a mitjanit, una nit gèlida escombrada per un vent que talla la cara. No hi ha ningú enlloc, i res no es sent sinó el vent… Això era així, si més no, a les contrades que he travessat fins arribar a casa. Però aquí és diferent. Casa meva es troba dins la circumferència d’un o dos quilòmetres de radi, segons el dia i les circumstàncies ambientals (avui seria de dos quilòmetres, potser més), en el centre de la qual es troben aquelles instal·lacions de la popular empresa ADIF (Administrador de Infraestructuras Ferroviarias, o “Com Tirar de Monopoli en un Règim de Lliure Competència”) on unes maquinasses incansables preparen muntanyes de grava que després una filera interminable de camions transporten fins a la seva destinació, que són les obres del TGV (o AVE, a la zona de lliure competència ferroviària espanyola) al seu pas per Girona, o per sota Girona, dit més exactament.
Màquines i camions, com deuen saber bé tots els veïns de la zona del Sitjar al voltant d’aquest epicentre, entre els termes municipals de Salt i Girona (i a pocs metres del nou hospital de Santa Caterina, per cert), porten un dispositiu sonor que s’activa quan el conductor fa marxa enrera, que en aquesta mena de feina que fan vol dir contínuament: endavant-endarrera (bip, bip, bip!), endavant-endarrera (bip, bip, bip!)… i així tot el sant dia, sense parar, castigant sense misericòrdia, sense remei, les orelles de la gent indefensa.
Hi deu haver algú, en l’Organigrama que ens administra, algú amb càrrec, amb un cert poder de decisió, amb prou capacitat de convenciment, que va tenir la brillant idea de redactar una norma que obligués els vehicles industrials a portar aquest sistema d’avís, i a més a dur-lo instal·lat com un automatisme del mateix vehicle, de manera que soni indefectiblement quan fa marxa enrera, siguin quines siguin les circumstàncies del lloc on operi, independentment de l’hora del dia o de la nit que sigui… És igual que la màquina treballi de nit i sense ningú al voltant, i tant és que sigui a només uns centenars de metres d’un hospital: cal que la màquina avisi SEMPRE que fa marxa enrera, no fos cas que algun dropo despistat es fes atropellar i morís esclafat. La seguretat abans que res!!
Moltes vegades, mentre sento els bips de seguretat trepanant-me els timpans i rebotant a les parets del cervell -i mentre maleeixo el seu-, m’imagino l’individu -o grup d’individus- en qüestió veient-se a si mateix satisfet i orgullós de la seva iniciativa parlamentària duta a bon port… Si es veiés amb els meus ulls!

Em demano també si aquests governs tan conservadors que tenim (conservadors de la vida a tota costa, amb la seguretat per bandera) s’han parat mai a repensar la necessitat d’una mesura com aquesta, d’obligat compliment, a sospesar-ne els pros i contres: les vides (moltes?, poques?) que pot haver salvat el maleït xiulet intermitent, d’una banda, i de l’altra les molèsties infinites que ha causat i causa, els milions de vegades que les orelles, el cervell, el sistema nerviós dels treballadors l’han de suportar…, sense comptar la intolerant intromissió d’un soroll tan penetrant i agressiu en les llars veïnes, temporalment o no, de les zones on opera aquesta mena de maquinària tan ben equipada.
Hi va haver un temps en què es va posar de moda, entre els conservadors mediambientalistes, el concepte de “contaminació acústica”, derivat del de la simple contaminació mediambiental i aparegut poc abans que fes fortuna un altre derivat seu, encara més sofisticat: el de la “contaminació lumínica”. Què ha passat, amb aquest concepte? És que potser ha perdut pes? No ho semblaria pas, si tenim en compte com alguns estiuejants l’han fet servir recentment per fer callar les campanes de l’església als rústics pobles que trien per anar-hi a descansar…
La deducció més lògica deu ser que, en l’escala de valors dels nostres conservacionistes governs, la seguretat ocupa un escaló més amunt, com un sant ben fixat al seu pedestal. Més amunt i tot que la llibertat, com ens va fer veure l’onada de paranoia de l’època Bush, i com fa palès aquest senzill i marejador exemple de les màquines industrials rodants amb dispositiu de seguretat automàtic que avisa quan el vehicle recula: un simple botonet, que el conductor pogués accionar a voluntat i sota la seva responsabilitat, permetria conjuminar el senyal d’alarma amb la conveniència de fer-lo sonar. Però no: la norma és general, d’obligat compliment i sense opció de transgredir-la. Els nostres proteccionistes governants, sabedors que la seva disposició va a missa, poden dormir tranquils i satisfets (si no tenen cap maquineta d’aquestes treballant a la vora).
I així, reculant, reculant, la nostra societat es va acostant a la maduresa.