L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Volta el món (amb ‘cadirastop’) i torna al Born: Albert Casals

Deixa un comentari

“Què prenen els teus pares per tranquil·litzar-se, mentre ets fora, fent tombs pel món?”, li ha preguntat aquest vespre en Guillem Terribas, a la Llibreria 22 de Girona, on es feia la presentació del llibre El món sobre rodes (Editorial 62), en un local ple de gom a gom de gent, majoritàriament jove. El personatge a qui feia la pregunta l’alma mater i amfitrió de la cèlebre llibreria gironina era Albert Casals i Serradó, un nano d’Esparraguera de tot just 18 anys que des que en tenia 14 no es talla ni un pèl (cap dels seus pèls de color blau!) per anar pel món amunt i avall amb la seva cadira de rodes, en la qual va quedar assegut arran d’una operació quirúrgica que li van haver de fer per superar una leucèmia que va patir quan encara era un marrec. Caixa o faixa.
Doncs faixa, perquè de caixa no n’hi cal pas per anar de viatge: una de les coses que ha explicat en aquella vetllada literària tan peculiar, i que ha fet pixar de riure a la concurrència, és que en l’últim periple que ha fet va sortir de casa amb vint euros a la butxaca i va tornar… amb vint euros! La tècnica per viatjar és molt simple: es posa a la carretera, fa “cadirastop” en direcció més o menys cap allà on vol anar, i a partir d’aquí… va on el duguin. Així de senzill! Per a l’Albert tot ho és, de senzill; de fet, sentint-lo xerrar, amb aquella incontinència verbal seva tan divertida, sembla que és ell que no entén per què la gent es complica -ens compliquem- tant la vida, si la felicitat és a tocar, a l’abast de la mà…
D’aquesta filosofia de vida, si se’n vol dir així, ell en diu “felicisme”, i també és ben senzill d’entendre: el noi va de cara, de bon rotllo, i la gent s’obre fàcilment, de seguida fas amics, i a la gent li costa ben poc ajudar, i més demanant poc, com fa ell: una mica de menjar, un lloc on dormir, una estona de companyia amb un camioner que viatja de nit, a canvi de donar-li conversa perquè no s’adormi… “Però tu no has ensopegat mai amb cap mala persona, si el món n’està ple?!”, li ha demanat en Guillem. “Ja, ja…, jo també m’ho pregunto: on són els violadors, els atracadors?…, deuen estar tots dormint, perquè no n’he trobat mai cap!!”.
En fi, nois, que l’Albert d’Esparraguera és tot un personatge…

Aquests últims mesos, i amb la publicació del seu llibre encara més, el nostre viatger empedreït ha sortit en un munt de mitjans, com ara
La
Vanguardia
 (19/3/09) i 
El
Periódico
 (22/3/09), al Telenotícies de TV3 (11/6/08) i a El club (27/6/08) [i n’hi ha més info al seu web: www.elmonsobrerodes.cat]
, i en les entrevistes se li plantegen qüestions com ara la de ser un exemple de superació personal, un exemple per a d’altres persones, discapacitades o no, etc, cosa que no deixa de ser lògica, i fins diria que típica. Però de la conversa d’aquest vespre me n’ha quedat la impressió que una cosa no té res a veure amb l’altra. De fet, el nano ha dit, amb aquella alegria que gasta, que la cadira de rodes, en comptes d’un destorb, li és més aviat un avantatge, una “ganga”, i que ell “se n’aprofita” a sac… Però el que vull dir és que m’ha semblat que l’Albert no busca pas cap compensació pel temps que va estar hospitalitzat, recuperant-se de l’operació, ni per la relativa mobilitat que li resta la cadira. Res d’això: per sobre de tot hi ha el plaer de sortir a conèixer el món, a fer amics, i a beure a galet tots els petits plaers del viatge, de la descoberta permanent. I ja està, així de senzill.
I de tota manera, com que tot és relatiu, en aquest món, un moment realment hilarant de la vetllada ha sigut quan ha explicat, entre rialles, el seu últim viatge, en absolut el més llarg, però tampoc el de menys dificultat: el que ha fet avui mateix venint a Girona amb tren (que estem parlant de la RENFE, compte!) amb dues persones més, que s’han separat, s’han perdut i finalment s’han trobat a l’hora en punt al lloc de la cita, a la Llibreria 22. “Al final sempre s’arriba a lloc!”, ha dit. Quod erat demostrandum, com dirien els profes de mates d’abans.

Aquesta entrada s'ha publicat en Handicap el 1 d'abril de 2009 per mininu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.