L'Hereu Riera

Bunbury, Enrique [àlies artístic d’Enrique Ortiz de Landázuri Izardui, nom de ressonàncies basques, com a mínim]. Saragossa, 1967. Abans era un heroi del silenci, i estava prou bé, ell i els seus companys, fent de rollingstones aragonesos, encara que les seves cançons no eren ni de bon tros tan roqueres com les dels seus homòlegs britànics.
Però un dia, si fa no fa en la transició entre la separació del seu grup musical i l’inici de la seva carrera en solitari, en la qual ha fet coses també prou interessants, val a dir-ho [vid. vídeo], va trencar el seu silenci místic sobre les coses més terrenals, i va opinar que això de les llengües minoritàries d’àmbit minúscul i l’internacional rock’n’roll no lligaven gaire…, que hi ha coses més interessants en les quals esmerçar les energies creatives, això mateix.
Ostres, que bé!, ja tenim un altre espanyol artista que amb l’aval del seu talent ens fot pel cap el seu punt de vista cantellut: mecagüendiez, qué lata!
Per si de cas, en una cançó seva diu que els nacionalismes li fan por…  Si dos més dos fan quatre, m’hi jugaria el coll de la camisa que:
a/ els nacionalismes que li fan por no són pas tots els que existeixen (encara que l’estrofa on treu la parauleta faci pensar el contrari: “También extraño en mi tierra/ Aunque la quiera de verdad/ Pero mi corazón me aconseja/ Los nacionalismos qué miedo me dan!“);
b/ que els nacionalismes que li fan por són els dels països que es veuen obligats a reivindicar-se;
c/ que els nacionalismes que diu no és que li facin por, en realitat (si no tenen un exèrcit darrera, com passa amb el nacionalisme rus, per exemple -el líder del qual, per cert, s’ha manifestat contra els nacionalismes basc i català, curiosament- ¿per quin motiu haurien de fer por?), no li fan pas por, doncs, sinó que l’emprenyen, que l’irriten com una al·lèrgia de primavera.
Ah, i una altra cosa, company: el sentiment de pertinença és consubstancial, coexistent, amb un munt d’espècies animals, i la humana és una d’elles. És només quan la política (la d’un poble expansiu veí, per exemple) desnaturalitza aquesta relació entre l’home i la seva comunitat que comencen els problemes: quan aquesta política agressiva i metomentodo provoca -i ho aconsegueix- que els integrants d’un grup humà se sentin estranys dins la seva pròpìa terra.

Dedica’t a la cançó lírica, Enrique, creu-me, que allà saps millor per on navegues…

Una barca en el puerto me espera
No se dónde me ha de llevar
No ando buscando grandeza
Sólo esta tristeza deseo curar

Porque allá a donde voy
Me llaman el extranjero
Dondequiera que estoy
El extranjero me siento

En la lírica l’histriònic artista manyo se supera. Com en aquests versos:

De pequeño me enseñaron
a querer ser mayor,
de mayor voy a aprender a ser pequeño;
así, cuando cometa el mismo error,
quizás no me lo tengas tan en cuenta…

[_{Imatge de l’entradeta: E Bunbury durant una actuació dels Héroes del Silencio, que s’han tornat a reunir després d’haver-se desfet els anys 90. El concert, que va tenir lloc al Foro Sol de Ciutat de Mèxic l’octubre de l’any passat, va ser, per cert, rigorosament monolingüe, com és costum en el grup. Font: www.elpais.es}]