Ulisses20

Anit es va retre un homenatge als mestres que durant la dictadura i la Transició van saber guiar l?escola contracorrent, a favor de la modernitat i el respecte a les persones. Com explicaven breument els protagonistes, la cosa no va nàixer de la nit al matí. ?Venim dels mestres de la República, i encara en els cinquanta i seixanta vam connectar amb mestres i pedagògs claus a Europa. Freinet per exemple?. Al si de lo Rap Penat, a la secció de pedagogia, i sota el paraigua del que després seria el Moviment d?Escola Popular, es van generar experiències públiques i cooperatives que van arrelar amb força i entusiasme dins una dictadura que deixava poques escletxes. Però la creativitat dels mestres, l?esforç amb el mínim de recursos, i la dedicació gairebé exclusiva a portar l?escola endavant, va aconseguir allò que observat ara, fóra un impossible. Bastir un moviment educatiu amb cinc trets definits i ben vius avui. Calia mestres, mestres agosarats, disposats a treball, a formar-se, a aprendre amb els xiquets, mestres que s?estimaren els seus, sensibles a la terra i a l?escola, conscients del país i de la gent; homes i dones que amb il·lusió i el goig per treballar un model arrelat, propi, i nacionalista, conformaren una gavella de mestres que es desvivien per construir tot això que avui és, per exemple, l?escola valenciana. Ferran Zurriaga, al capdavant (mai no li retrem suficient homenatge, ell que no vol ni sentir-ne a parlar), l?Adela Costa, Maria Conca, Josep Iborra, Roser Santolària, Marifé Arroyo, Carme Miquel, Enric Alcorisa, Rosa Serrano, Pilar Calatayud?, el col·lectiu de la Safor-Valldigna i tantes persones, no gaires, que van ser el gèrmen d?un moviment que avui representa milers de valencians, famílies senceres arreu de les comarques de nord a sud, reivindicant-se a través de les trobades. Sens dubte que l?escola ha sigut una de les coses més importants que li ha passat a aquest país en els últims quaranta anys; vet ací el moviment més dinàmic, compromés i contragovern més important que hem viscut. Almenys, qui ha aconseguit més objectius i amb més eficàcia.
Després del reconeixement, en una sala del Centre Octubre de València que es va quedar petita, altres mestres van consolidant l?escola en majúscules; perquè cal continuar, com deia Santolària, sobretot perquè estem igual d?amenaçats que fa trenta anys: amb campanyes de prohibició, desfeta, abús i rebuig a músics, escriptors o escoles mateix. Per tot això, la feina de la Federació escola valenciana, amb Diego Gómez al capdvant, Vicent Moreno, Vicent Font, i tants d?altres noms propis continua essent imprescindible. Perquè gaudim d?un moviment encara imprescindible. El reconeixement a tots els mestres que es desviuen. Als primers mestres. A ells, que ens han ensenyat a viure l?escola amb passió.