La Mata [6]: el final de la República

Avui le mares han pujat a Morella i han baixat flaons, rosegons i coques de sagí. Hi havia representació infantil al teatre i una de les portes d?entrada era en obres. Han passejat pel carrer principal, el carrer dels porxos. Han comprat els tiradors per als xiquets, que s?havien quedat a casa i esperaven el regal. Les mares entraven gairebé a totes les botigues que, a Morella, conserven un encant especial: el forn al costat del Museu, l?administració de loteria era oberta, però han passat de llarg. Apareixen les primeres llanes de Morella, els ponxos, els jerseis, i després les essències; els perfums, romaní, timó i flor de taronger, i els sabons. A continuació botigues de mel, formatges, la carnisseria? Plovia, però era matacabra; què voleu, apenes si banyava el carrer. A l?altra vorera més carnisseries, els embotits, les pastisseries, la carn fumada, i malgrat tot, s’han oblidat del safrà. El safrà que era el que havíem encomanat expressament. Com cada any, la botiga de rellotges i joies de disseny és un aparador que sempre crida l?atenció. Un passeig tranquil, això que solament que compren mel, dolços, un anell que canvia el color, i els tiradors per als xiquets.
De nit, després de fer punteria amb els tiradors, dutxem els xiquets i preparem el sopar. Carn de corder a la brassa, llonganisses, botifarres, xoriços, all-i-oli, vi, pa del Forcall, amanides, taronja preparada amb sucre negre, canella i rom. Ja anem pensant que no cal fer un masters de cuina per obrir un restaurant de menjar, clàssic i senzill, però que tomba de tos i reviu un mort. Després que hem sopat escoltem el Botifarra. Amb el respecte i la reverència de l’última nit, hem fet seure els xiquets amb els grans, els joves i els petits i, solament llavors, hem començat a explicar-los què era la República. És 14 d?abril, i ho aprofitem per canviar el clàssic conte d?anar a dormir per contar-los com era el somni, la il·lusió d?un temps de llibertats, l?únic moment fins i tot que va deixar proclamar la independència, ni que fos per unes quantes hores. Rosa ha fet de narradora, els parlava de l?escola [recordem l?homenatge a Marta Mata, a tants mestres que van ser afussellats, castigats, desplaçats, empressonats]. Rosa parlava dels camperols i dels rics, del govern que se suposava del poble, i com en quatre anys es va pretendre d?ensenyar a llegir i a escriure tot el país. Malauradament, diu Rosa, oficianta i historiadora, la cosa es va truncar en uns pocs anys i la dictadura ja va fer la resta, carregar-se una de les esperances de més avantguarda de l?Europa d?aleshores.
Els xiquets atenien i després feien preguntes. Si llavors també jugaven a futbol, si els xiquets i les xiquetes estudiaven junts, si es podia parlar valencià? El goig era que féiem història, els explicàvem conceptes difícils, bo i sabent que no ho havien d?entendre tot, però que pagava la pena aquest moment del dia per atendre les paraules, la història, el temps que va fer somiar tantes persones, malgrat que va durar poc.
Josep m?apunta que sí, que va durar poc però que va encendre una flama, que guspireja en algunes colles i en algunes lluites puntuals. Avui le mares han pujat a Morella, i nosaltres vam tenir a tocar una de les experiències més riques de la història.
El que passà després és l?exemple del que passa avui: un model de comportament en porta un altre: intent de tancament de mitjans, prohibicions, centralisme uniformador, federalisme zero. La democràcia dels espanyols no ha trencat amb la dictadura, encara, això diu que deia Maragall en italià, que sona més atzurro. Independència?, tots a Montjuïc sota la mateixa bandera, diu l’altre alcalde encara, substitut d’un altre que tampoc no ha volgut saber-ne res de València i els repetidors. Hi ha detalls que són sempre iguals. No avancem. Demà és l’1 de maig i els discursos, a València, seran en castellà. Com cada any. I ja en fa un grapat que ens neguem a participar-hi.

3 pensaments a “La Mata [6]: el final de la República